Batiburrillo para desfogarme

En serio, me voy a dar golpes en la cabeza contra algo. Que estamos de vacaciones, no de escuela señores, que no es plan de ponernos una burrada de trabajos. Que solo tenemos 15 dias de fiesta, joer, tio.

Juasjuasjuas, un pato con sandalias, ultima moda en bares de toda asia menor. No, en serio los autobuses deberían tener una pegatina en la que pusiera (si no escribes con la mano izquierda no puedes comer hamburguesas).

Zanahorias! Esto es lo que necessita el pais en estos tiempos, que sino no iremos a ningún lado. Creo que al salir de casa he pisado un Lactarius Delisiosus (aún me persiguen las practicas en la Wikipedia), pero no se, si quieres te lo miro.

Otro año pasará, tralará. Que ya estamos en 2014 (casi de los casieres).

Y eso. Voy a escuchar un poco la voz de Smaug.

P.D: juro que algún dia volveré a escribir algo coherente...

Analisis de "Batman Arkham Origins"

Per fi ens arriba l' ultima entrega de la sèrie "Batman: Arkham", una saga que ha donat un nou i espectacular rumb en el mon dels videojocs i del superheroi. Encara que en aquestà ocasió ens ve firmat per WBGames Montreal i no per Rocksteady.

Torna Batman, encara que més jove

Es Nadal i el criminal conegut com Mascara Negra ofereix 50 milions de dòlars a qui aconsegueixi, en una nit, matar el ratpenat. Per això a contractat a 8 assassins (tots coneguts dintre l' univers DC i entre els que es troben Bane, Luciernaga o el mateix Deadshot, el millor assassí del mon (que ja va fer la seva aparició en el magistral títol Batman Arkham City), entre altres) perquè donin caça al superheroi.

El títol fa de precuela de la sèrie, portant-nos cinc anys enrere de la primera entrega: Arkham Asylum. En aquesta ocasió la historia és un "Any Dos", amb un Batman molt més jove i que, encara que li falta experiència, ja s' ha fet un nom entre els criminals de Gotham, encara que per a alguns sigui, encara, una llegenda urbana. Veurem, al llarg de la aventura, com es van formant les aliances, amb un jove capità Gordon que encara creu que Batman està al marge de la llei, pel que no confia del tot, i amb un equip corrupte a les seves ordres (que faran el possible per cobrar la recompensa de Mascara Negra). També veurem els inicis d' alguns supervillans, com Enigma (que seguirà posant-nos a prova amb multitud de puzles), el Pingüí o el Joker (aquí no desvelarem com fa la seva aparició, només dir que és espectacular).

El mapejat de la ciutat és dues vegades el que vam veure a Arkham City, amb multituds de missions secundaries i amb la Batala (no pilotable) que ens transportarà a punts ràpids de la ciutat, per fer més aliè el viatge.

El criminal Mascara negra pagarà
50 millons a qui mati al ratpenat

El sistema de joc segueix sent el mateix que els anteriors títols (si una cosa funciona no la canviïs). Batman es carregarà als seus enemics tant amb els punys com amb els seus gadgets, dels que hi han algunes novetats, com l' ancla teledirigida o els guants elèctrics. Bons gràfics, en el que agafen força les ombres i les siluetes, amb aspecte de novel·la policíaca.

En general és fantàstic. Encara que la historia és potser una mica curta (comparat amb les anteriors entregues) i no arriba al nivell èpic d' Arkham City. També ens hauria agradat que fessin aparició més villans del que disposa el joc. Tot i així és molt bona precuela de la sèrie (encara que el guió no està escrit per Paul Dinni (guionista de la serie animada dels 90), com ja passaba amb les entregues de Rocksteady) té molta força) i amb el doblatge oficial de DC en perfecte castellà (encara que sempre agradaria jugar en V.O.) Batman Arkham Origins és una molt bona opció pels amants del ratpenat i dels videojocs en general.

El millor: els supervillans, poder recórrer Gotham en total llibertat, l' argument, tornar a la Batcova.

El pitjor: els problemes de so amb alguns moments, no poder fer servir la Batala, esperàvem més supervillans dels que hi ha.

Darle a una campanilla que se mueve con una pistola Steampunk está chupado

Hoy, al ser el dia internacional del Steampunk (viva! Celebremoslo bebiendo té!) ha tocado ir a la 1ª feria Steampunk, que se celebra en Barcelona. La idea era ir vestidos un poco de esta guisa, y al final ha quedado bastante desapercibido, pero bueno, es lo que hay...

El lugar donde se ha celebrado a sido a l' estació del Nord, un lloc molt adient per aquesta celebració (tot gràcies a la seva arquitectura). La fira estava força bé, encara que l' espai era bastant reduit. Había de todo: desde diseñadores de ropa, hasta librerías. Yo iba con la idea in my mind de comprarme un libro que se que había visto en la FNAC, pero solo se podía pedir por internet, pero que sabia seguro que allí lo encontraría (y lo he encontrado, claro está). También había una hormiga robot megagenial quesemovíasolaconelpoderdelamente.

La cosa es que mientras íbamos caminando tan tranquilamente por esas lindes de repente se ha montado un concurso de tiro a la campanilla que se movía sola y solo tenias tres tiros para darle y claro, a eso no le dices que no (además, los que lo preparaban eran unos cazadores de demonios muy majos que te gritaban a la oreja cuando estas a punto de disparar). El premio era una pistola Steampunk bastante genial. Y claro: yo acerté (aún no se como le he dado). Al acertar pasabas a la final y allí te hacían miembro oficial de su grupo y claro, ganabas la pistola. Pero la final era a las ocho de la tarde y allí ya llevábamos desde las once y ya nos habíamos pateado tres veces la feria, así que hemos decidido ir a mi casa a comer y si ya eso pos volvíamos a la tarde. Hemos comido, dibujado, leído, he preparado con mucho mimo el café (me siento orgulloso del trato que doy a mis invitados cuando acuden a mi morada). Total, que al final nos hemos quedado viendo una peli y ya no hemos ido otra vez a la feria (solo para ir y participar en el concurso pos como que no...), así que nunca sabremos si me habría llevado el premio... bueno... No problem.

Una cosa si es clara: puedo darle a una campanilla que se mueve de un lado a otro (y yo sin enterarme de mi capacidad de asesinato...)

P.D: No hemos hecho fotos, así que sin fotos os quedais.

"Feliz, Feliz No-Cumpleaños..." ah, no esto ya para mañana...

Pos na, today (ya no bilingue, sino este blog ja s' ha tornat trilingue) es mi cumpleaños. Viva! Yuju! Albricias! Si, bueno... que ya son nada menos que 20 años. Podría parecer guachi chachi, si no fuera por que tengo una especie de crisis de los 20 por culpa (yo no diría exactamente culpa (en realidad lo he escrito no una, sino dos veces, así que la frase esta caca)) de que mi papa me ha soltado (con toda la buena fe del mundo mundial) de que ya he llegado a una edad en la que tengo que empezar a vivir la vida y que me tengo que empezar a pensar en independizarme y a viajar y que cuando llegue a los treinta ya no podré hacer las cosas que quiero y tal, pascual y anual... y además mi yayo ma donat la mateixa xarla. Però bueno, pelillos a la mar (pelillos, pelillos, pelillos a la mar (tralarí tralará).

Ya llegada la tarde hemos quedado unos cuantos para (sorpresa sorpresa...) darme regalicos (bueno, para mi eran regalakos). Quedar... el dia de mi cumpleaños... porque no me había dado cuenta? (en realidad no lo sabia, en serio). Mi reacción ha sido de autentica sorpresa (aunque en mi mente me lo he imaginado de otra manera, ya que era mi primer regalo de cumpleaños (aparte de mi padre, que me dio dinero para ir sobreviviendo (llevo como 10 meses sin poder comprarme nada de nada, ni cómics, ni videogames, ni órganos humanos en el mercado negro... así que ahora (mas navidades que están por llegar) podré comprarme todo lo que me falta y tengo mega atrasado))).

Así pasaba en mi head

Hemos ido a nuestro banco reservado de un parque que en todos mis cumpleaños hemos ido (tenemos la cinta de las discos, con gorila incluido) ha hacer, literalmente, gilipolleces tales como: hacer el búho, la gallina, cruzar las piernas... cuando ya hemos estado cansados de que la gente nos mirara (con razón) mal hemos ido al FNAC y, a continuación, hemos visto vídeos chorras (muy chorras) y leído una de las mas increíbles y escabrosas novelas románticas de todos los tiempos (apocalíptica, oye).

Una vez de vuelta en mi casa hemos cenado, mi madre ha hecho coulants (ella dice que son del super, pero yo, para no perder la fe y seguir queriendo con todo mi amor a mi progenitora, creo y creeré siempre que los ha hecho ella) y me han regalado zapatos negros mega guaises de color negro de burgés odioso (son mega guays), pero por fin ya tengo todo el traje completo (solo me falta un reloj de bolsillo y unas patillacas y ya puedo irme a buscar oro al nuevo continente (por la industria jojojo)).

Así que en principio la cosa ha ido bastante bien. Mañana empiezan las clases y estoy tan ultra-ja-ja-ja contento... me tiraría por la ventana...

Volviendo a la rutina-ina-ina

Ahir vaig tornar de mi casita en la montaña (Niebla! Niebla! Copito de Nieve!)... CACA! Todo es caca! Eso es caca. Lo otro es caca. La caca es excrementos expulsados por el cuerpo humano. Y clar, ja només falten dues setmanes per començar el nou curs (YU-JU-QUE-I-LU). Estoy tan contento que m-me pe-pegaria un tiro en la cabeza.

Representación gráfica de mi estado actual

Bueno, da igual. Intentaré pasar un año mas sin matar a nadie (no porque esté depre, sinó porque seguramente me dará palo).

Cualquier persona con gafas de sol es un asesino (Eso es de Gintama, capullo)

Bailemos, bailemos al son del destino, infortunios de la vida que nos traen las langostas del invierno. Oh, cruel festival de la manzana! Cuan bastos son tus reinos de locura y parloteo.

He vuelto (viva! Sacrifiquemos una estrella de Sheriff en honor a algún dios chachi)! Eso significa que... no en serio, no se que significa. Supongo que esto afectará drasticamente al ciclo lunar, que así mismo afectará a las corrientes marinas ocasionadas por cierto sujeto que vive en las montañas.

No puedo creermelo, he estado la tira de tiempo (una burrada, oye) sin escribir en serio. Si, este en serio es en serio. En serio? En serio te lo digo. Bailemos! Lalalalalalalalalalalalalala. Que feliz soy. Si, "soy" (no "estoy"), porque estoy hecho de un amasijo de felicidad incontenida que no pienso compartir con nadie. Lalalalalalala. Cantemos sin parar. La noche es joven, mira mi coleta que me he hecho en el pelo! Como brilla! Que suave! Casi parece que es real! Muajajajajajajaja! No hijos mios, hoy no os daré de comer! En vez de eso os ayudaré con vuestros traumas... A QUE SEAN MAS POTENTES! Pero papa dice que tocar cosas radioactivas supone el control total de la bolsa de valores.

Lea las instrucciones de este medicamento y consulte al farmacéutico.

Tarta Sacher

Ingredients:

Per la massa:

- 90 gr. de xocolata amarga (85% de cacao).

- 95 gr. de sucre.

- 80 gr. de mantega.

- 3 ous.

- 25 gr. d' atmelles picades.

- Mermelada d' albrecoc.

- 45 gr. de farina.

Per la cobertura:

- 63 gr. de xocolata per fondre.

- 1 cullerada de mantega.

- 2 cullerades de nata líquida.

Preparació:

1. En un bol barreja la mantega amb el sucre fins que no quedin grumolls. A continuació afegeix els rovells d' ou i continua batent.

2. Fon la xocolata amarga i afegeix-la a la massa sense deixar de batre.

3. Barreja les atmelles amb la farina i les afegim a la crema que hem preparat. Munta les clares al punt de neu i incorpora-les a la barreja.

4. Preparem el motlle, per aixó haurém d' untar amb mantega el que haguem triat i hi empolvorém una mica de farina. Acte seguit posarém la barreja dintre el motlle i el posarém al forn a 180º durant 10 minuts i 30 segons. Un cop passat aquest temps baixarem el forn a 160º i esperarem 30 minuts. Ho treiem del forn i un cop estigui fred ho desemmotllem.

5. Tallem el pa de pessic per la meitat i li afegim la melmelada. Tapem la massa amb l' altre part tallada.

6. Preparem la cobertura: posem a fondre la xocolata i li afegim la mantega, es dissolt i s' afegeix la nata i es barreja.

7. Ara només cal afegir la cobertura a la massa i es posa a la nevera (o congelador, depèn de com vulgueu conservar-la).

Cortadme las piernas! YA! (Oración en Imperativo)

Estoy muerto, frito, escaleado, cansado... no se me ocurren mas adjetivos en este preciso momento...

Pos nà, avui és Sant Jordi i, com a tal, m' han ensarronat (no, en realitat he aceptat encantadíssim de la vida) per anar a donar una "volteta" per anar a mirar les paradetes que hi havien instal·lades a les Rambles. Deixem les coses clares: de paradetes n' hem vist més haviat poques... diguem que moltes no n' hi havien (bé, potser una vintena)... aixó si: de persones n' hem vist tantes que jo no m' imaginava que hi poguessin haver tants roçaments d' hombros sense que provoqués una explosió en cadena. No, la veritat és que molt bé i tal i pasqual i tot molt maco (no sé si els dels tenderetes llegiràn aquest blog, però sempre és sà fer la pilota).

I cap a la tarda cap al Arts Libris, que era obligatori amb l' escola. Molt xaxi (encara que hi havia exposada la meva llibreta d' artista... y gente que la mirava... i se reían... i me hacían vudú a mis espaldas (literalmente... me clavaban agujas en la espalda)...)

Y con la tontería hemos llegado a la cifra de 10 horas seguidas andando....

Un fin de semana con leche, por favor.

No se a que venia aquest titol, és igual... ya me conocéis...

La única foto en la que salgo con la
cara agraciada

Pues res, que aquest cap de setmana ha sigut mogudet. El divendres a la tarda vaig anar amb l' escola al Saló del Comic. La veritat és que no em fa gaire gracia anar amb la institució causante de todos mis males i mis malas notas, però com que era obligatori vam tindre que anar. Però resulta que va haver-hi dues coses xaxis que em van passar aquell lejano dia: la primera és que ja tinc el Blu-Ray de Ruroni Kenshin (por fin!). La segona és que em sembla que he aconseguit enganxar al meu profe de dibuix a Shintaro Kago (otro que cae, muajajajaja): estavem a l' Stand de Glenat (per mua sempre serà Glenat, no Editores de Tebeos (estas tres últimas palabras dichas con desprecio)) i hi havia el genial Reprodución por Mitosis, entonces (como veía que el profe estaba mirando otros cómics al lado) les digo a una amiga: << Mírate este cómic  el autor hace experimentos guayses con las viñetas (enseñando Genesis Ciutadana) >>, acto seguido el profe se me acerca  ojea las paginas del libro y acto seguido, como una coral de ángeles  pronuncia las tres palabras que hacen que este profe haya pasado a mi numero 1 de mi lista de profes mega geniales de mi vida: << Uau! Es genial! >>;. Muajajajajaja (rayos aparecen detrás mio)!! Otro que he conseguido corromperle la mente!!!

El dia seguent havia quedat amb los raros de siempre per anar al Saló, la cosa és que me dormí. No penséis mal, me desperté temprano (allá por las 8 de la mañana), pero me volví a dormir. Así que a las 12:15 estaba postrándome ante ellos, suplicándoles que me perdonaran mientras ellos intentaban quitarme el cuchillo con el que me disponía a aplicarme el Seppuku. Así que me dispuse a comprar la entrada, no sin antes cruzarme con unos locos (abuelos majos que quieres pellizcarle las mejillas) que no se que decían de que el mesías estaba cerca y que el dimartes (que nos viene a todos bien) cogiéramos el paraguas porque lloverían meteoritos y otras cosas por el estilo que la gente seria y respetable dice mientras de lava los dientes con ácido clorídico.

Yo (Amigo) con Talo (Yu)... Me puse
como mal la capucha y parece que a
Amigo le hayan roto el cuello

Cuando entramos nos reunimos con el resto del grupo y fuimos pululando por todo el Salón. Nos encontramos con Talo, nuestro gran amigo (seguríssimo) que se había disfrazado de, atención platillos para anunciar la buena nueva, YU NARUKAMI, que para quien no lo sepa es el prota del videojuego Persona 4 (la mejor serie RPG de la historia). Después de esto (y pasadas algunas horitas) nos fuimos a comer y después volvimos a la carga, con lo que me puse ya la mascara de Tomodachi. Una cosa diré: no volveré a ponérmelo nunca mas en mi puñetera vida. Que me encanta el disfraz y todo lo que quieras (de fet està en el numero 1 de la meva llista de Cosplays que he fet) peró el problema és que con la mascara, que veo... regulero..., paso un poquitín de calor y cuando me viene el sol de cara no se ve un carajo (si os fijáis y un día veis o volvéis a ver la peli fijaos que el que hace de Amigo casi nunca se mueve, siempre está parado, o si se mueve siempre va acompañado por otra persona. ES QUE EL POBRE NO VE UN PIMIENTO MORENO), la cosa será que lo guardaré muy bien guardado y si algún día decido hacer alguna sesión de fotos o decido conquistar el mundo me lo volveré ha poner. Una cosa graciosa (me lo pareció a mi) que me contaron es que cuando pasamos por delante del Stand de Media3 (los que distribuyen la peli de 20th Century Boys) una chica que trabaja por allí me señaló y después señaló el póster de la peli. Nada, me hace gracia. También encontré al Acertijo archienemigo mio del año pasado (el que nos enzarzamos en una mini batalla de acertijos para decidir quien era mejor Eduard Nigma de los dos (yo tambien iba de él)) pero no le saludé, ya que ni iba de Enigma y tenia el pelo mucho mas largo, por lo que seguramente no me reconocería ni se acordaría de ese encuentro y habría llamado a la poli creyendo que era un acosador o algo...

El domingo fuimos los mismos que acabamos siempre juntos a ver la expo de Georges Meliés, que para que no lo sepa és uno de los primeros que usó los efectos especiales (propiamente dicho) en el cine (el del Viaje a la Luna, vaya). Muy guachi chachi y todo. Nos fuimos a comer i después de dibujar, dibujar, dibujar, ¡MERIENDA! (lo siento, me gusta la merienda...) vimos los videoclips mas preocupantes (o sea que me encantaron), es decir: DJ Ozma, Crazyno, etecé etecé.

Y nada, este ha sido de mi vida hasta ahora... Ah, si! El próximo Salón del Comic pensamos ir de Watchmen, así que toca aprender a coser y a aprender a escoger personajes, que me encantan cuatro y cuatro personas no puedo ser (o si... ahora hablo con mis otros yos, CHICoooos...)

Barreras de abuelas hasta en el IKEA

L' altre dia vam anar al IKEA perquè haviem de comprar unes taules i alguns accesoris per acabar ja d' una punyetera vegada el pis nou. La cosa era que, ja m' és prou estresant anar a tendes de mobles, que ademés era un dissabte per la tarda, és a dir, que de gent n' hi havia a patades. I ademés hi havia un altre factor: LES BARRERES DE IAIES QUE NO ET DEIXEN PASSAR! Están hasta en la sopa! Crec que son una especie d' aliens que et treuen l' energía vital o algo... Així que hem vaig estresar el que no està escrit. I per acabar-ho d' adobar no hi havien les mandonguilles de cavall! Amb el que m' hauría agradat probar-les (no se quin problema té la gent amb el cavall, si la cecina està genial!)... Bé, és igual.

Otro orden de coses és que per fi he acabat la punyetera llibreta d' artista! Un més que ens van donar per fer-la, si ens haguessin donat més temps ho hauría pogut fer millor, perquè ho hem de portar a consurs, així que hi havía un termini. Així que, ara que ho he acabat (em falta només la memoría) hem puc tocar la figa! Ademés ja falta poquet pel Saló del Comic, en el que torno d' Amigo (el iluminado), i per que surti Ruroni Kenshin!!!

I eso, que ya está...

Analisis de "Bioshock Infinite"

La ciutat de Columbia serà l' escenari
del joc

Ken Levine i companyia ens obren les portes a la seva última obra mestra: Bioshock Infinite. Hem hagut d' esperar tres anys i sis mesos de retard (recordem que el joc havia de sortir per l' Octubre de l' any passat) però la llarga espera ha valgut la pena.

El joc ens presenta a Booker DeWitt, un ex-membre de Pinkerton (la policia secreta) de 1912, que és enviat a la ciutat flotant de Columbia per rescatar a Elizabeth, una jove que està presonera des de la seva infancia. Booker i Elizabeth hauran d' unir forces per poder escapar d' aquest eden flotant, on hi han dues faccions enfrentades entre elles: la "Vox Populi" (la classe treballadora) i els "Founders" (els poderosos).

El joc en general és una autèntica passada. Gràficament és bellíssim, tant amb els decorats, com amb el modelatge dels personatges (n' hi han milers, mentre que en el primer Bioshock n' hi havien solament 12), mencionar especialment la il·luminació, una meravella. Una de les parts que més ens ha entusiasmat des de que el van anunciar va ser l' escenari on es projecta la nova joia d' Irrational Games: la ciutat de Columbia. Una ciutat (fictícia) construïda pel govern Nord Americà com a motiu de la Exposició Universal. La idea era enviar la seva creació per tots els continents per ensenyar al món el seu èxit  però per motius burocràtics (es va descobrir que era una eina pel tràfic d' armes) Columbia es va desentendre dels Estats Units i va desapareixer. Cada racó de la ciutat està cuidat amb un detall i una delicadesa inimaginables. La direcció artística és altíssima: l' arquitectura de la ciutat és fenomenal i a cada carreró hi han cartells d' anuncis típics de la època.

La direcció artística és excel·lent

Plasmids (bé, en aquesta ocasió Tònics) en una ma i armes en una altre. Així és la jugabilitat clàssica de la saga i així l' han deixat i la veritat és que la formula funciona, i molt bé. S' han incorporat novetats: com els aerocarrils, que es fan servir per moure' s per la ciutat. De poders especials (tònics) n' hi han molt menys, però son molt variats (el meu preferit és un que fa apareixer una bandada de co

rbs que ataquen als enemics), el dissenys d' armes son molt bons i els enemics variats i letals.

Elizabeth és l' anima del joc

Per primera vegada tenim un protagonista parla, per tant els guionistes han hagut de calentar-se la "sesera" per aconseguir una historia impecable. Però la part més important i genial del joc és la creació d' Elizabeth, la millor IA que s' ha fet mai, i la que ens ajudarà sempre, oferint-nos ajuda sempre que ho necessitem i que és el centre de tot el joc. Els creadors ens han promés que ens donarà alguna que altre sorpresa.

En resum, Infinite és el millor joc de l' any i és una creació que sorprendrà  tant pels amants dels shooters en primera persona com pels amants de les bones histories. Cordeu-vos els cinturons i tingueu preparat els bitllets perquè el pròxim vol cap a Columbia ja està aquí.

El millor: tot el joc.

El pitjor: no hi ha res. Però si s' ha de triar alguna cosa és potser la absència de Rapture, escenari de les dues primeres entregues.

Onigiri de salmó

Ingredients:

- 2 tases d' arròs.

- 2 tases d' aigua.

- 1 culleradeta de sal.

- 1 culleradeta de sucre.

- 2 cullerades de vinagre d' arròs (si no se' n disposa a continuació explicaré com preparar un substitut).

- 2 làmines de alga Nori.

- Salmó fumat a trocets molt petits.

Preparació:

1. Neteja l' arròs en un colador fins que l' aigua apareixi clara.

2. Posar l' aigua i l' arròs en una olla petita. Posar a bullir al màxim fins que l' aigua quasi sobresurti.

3. Tanca el foc. Si encara queda aigua posa el foc al mínim.

4. Un cop apagat el foc deixa reposar durant 10 minuts. No treguis la tapa.

5. Posa a calentar la sal, el sucre i el vinagre d' arròs fins que els ingredients es disolguin.

6. Un cop cuinat l' arròs posa' l en un bol. Barreja-ho bé amb el xarop que hem preparat. Perqué es barregi bé remena a poc a poc.

7. Un cop acabada la preparació de l' arròs es tapa fins a refredar-se amb un drap humit.

8. Per fer el farcit de la bola es coloca, sobre una ma mullada i espolvorejada amb una mica de sal, una mica d' arròs. Després es col·loca el salmó al centre i es tanca amb més arròs. A continuació es posa més arrós per acabar de formar la bola.

9. S' acaba de donar forma triangular i es col·loca una làmina d' alga nori a sota per fer més fàcil de menjar.

- Substitut del vinagre d' arròs:

  - 2 copes de vinagre de vi blanc.

  - 1/4 de copa de mel.

 Preparació:

1. Es posa en una olla petita el vinagre i es calenta durant 1 minut.

2. S' afegeix la mel i es disol bé.

3. S' apaga el foc i es deixa refredar.

Estoy hasta el moño de los gabachos!!!

Pos eso, que ja he tornat del viatge a París. El que va començar sent un "quebraderu" de cabeza ha acabat sent un viatge bastant genial (la veritat és que ara mateix no se com definir-lo (m' acabo de despertar, no me juzgeis mal)).

L' altre dia us vaig explicar que vam perdre els diners (i les habitacions) de l' alberg en les que teniem que allotjar-nos i no sabiem ben bé on anavem a dormir (jo m' imaginava ja que ens portaríen a un magtzem on ens explotaríen a fer sabatilles per les grans cadenes de roba). Donç bé: l' alberg era bastant bo: estavem en una habitació de 10 persones on hi va cabre tot el grup que anavem a dormir allà (hi havien dues persones que es van poder quedar a l' alberg que, anteriorment, haviem pagat) on també hi havia dutxa (que no tenia cortina, però amb un llençol es va arreglar tot (hijos, poned una sabana en vuestra vida). I encara que l' esmorzar no era gran cosa podies menjar bastant bé.

La primera tenda que veiem a
Paris ésmega freak!!!!

S' ha de pensar que al reste d' Europa dinen a les 12 i sopen a les 7 de la tarda, així que, quant a les 2 vam acabar de deixar les coses a la casa d' acollida (yo la llamo así) vam anar cuita corrents a buscar alguna cosa  per menjar. Després de pasar per dues tendes mega freaks (una era una tenda especialitzada en merchandising de Syfy (ciencia ficció) i l' altre era (agarraos los cinturones) UNA TENDA DE VIDEOJOCS SUPER RETRO QUE TENIA SUPER NINTENDOS, SATURNS, GAMEBOYS (LES PRIMERES), TODOS LOS FINAL FANTASY' S ORIGINALS EN LES SEVES CAIXES Y MAS DELICIAS) vam anar a menjar una "jambourger" a un restaurant dels anys 50 americans. Que no digan que no respiramos el aire parisino.

Després de dinar vam anar a passegar per la capital Parisina (haviem quedat a les 6 al Louvre) i la veritat és que és una de les ciutats més beautifuls de tot el món: per totes bande hi han botigues d' art, antiquaris i cafés bohemis, per no parlar de l arquitectura, principalment la que Napoleó va fer construir. Tot molt monumental. Ademés jo anava cantant cançons de los Miserables (estava en París, no me juzgueis) fins a tal punt que la gent em mirava pel carrer. Quant vam arribar al museu del Louvre (molt gran per cert) i estavem a punt d' entrar una amiga va descubrir que se li havia perdut el DNI (cosa indispensable si vols entrar de gràtis als museus (es veu que allà, si ets menor de 25 anys i estudiant, entres de franc)), així que uns quants vam acompanyar-la al alberg i als llocs on haviem estat per veure si se li havia caigut i alguna anima caritativa l' havia recollit i donat a les autoritats, però no vam tindre éxit. Sort que ella tenia alguns documents identificadors, així que vam tornar al Louvre, on vam poder entrar sense cap problema (es veu que, mentres tinguis una document on digui qui ets, d' on vens i els anys que tens, no has de tindre cap problema). 

El nostre objectiu era la Gioconda, així que vam anar ràpidament a veure un dels quadres més famosos del món. La veritat és que em va decepcionar una mica, ja que és un quadre molt petit (aixó ja ho sabiem tots), però té MOOOOOOLTA seguretat. I segurament tampóc és la real, deu ser una copia. Després de sortir de la sala on es reuneixen més asiàtics (i les seves cameres) del món vam anar a veure alguna altre cosa del museu )vam entrar a les 7 i haviem quedat amb els profes a les 9, així que vam anar a veure tota la col·lecció de art egipci, una auténtica pasada.

Com que estavem bastant cansats vam anar a sopar relativament dora. Una anecdota bastant curiosa va see que, mentres estavem pelats de fred sopant un bocata una nois van vindre cap a nosaltres i ens vam preguntar en francés, anglés i altres dialectes si voliem "uno rapido"... lo dejo ahí.

Una de les "escultures" de la tenda rara

El dia seguent vam anar a veure Notre Dame, molt maca, per cert (VIVA EL GOTICO FRANCÉS) i després van anar a Montmatre, més conegut com el barri bohemi dels artistes, on hi han tots els retratistes buscant algún turista desamparat (així és com acabarém molts de nosaltres). Mentres pujavem les 205 escales (contades by my) vam arribar a l' esglesia del Sagrat Cor, no sense avans pasar per una de les tendes més genials i freaks de tota la historia de la humanitat (sols dir que la cosa més "normal" que hi havia era un crist amb els ulls oberts). Un cop a dintre l' esglesia vam veure... monjas locas (yo les llamo así) i poca cosa més. El que si que hi havia era una vieja chocha que, com que no es podia fer fotos (cosa que tots ens ho pasavem pel forro) cada cop que et veia amb una camara te la tirava al terra sense avisar.

Caras raras que te miran en el
cementerio de París

A la tarda vam anar al Museu d' Orsay, on estan tots els impresionistes. Vam veure Van Goghs, Manets, una copia de la Porta de l' Infern de Rodin (al no poder anar al seu museu pos em vaig haver de contentar amb la copia d' escaiola) i Cezanne, la part que més em va agradar, on hi havia el quadre dels Jugadors de Cartes, un dels meus preferits. Per acabar el dia vam anar a la Torre Eiffel... il·luminada. Com que jo ja hi havia pujat quant era molt petit em vaig quedar a baix, cosa que vaig agraïr, ja que feia una rasca impresionant. Una cosa molto grashiosha va ser que el profe de gravat, l' anomenat Jordi (o Jorge pels americans), es va comprar una Coca Cola (de Fresa) al metro. El problema és que estava remoguda i un cop la va obrir va sortir un geiser de dintre l' ampolla de plàstic, cosa que va proseguir amb una estamida ràpida per tot el vagó, cosa que va provocar que el tren descarrilés i nosaltres anessim al infern, on vam lluitar contra Enma per que ens resusités, provocant la gran guerra entre dimonis i humans (en realitat només ens vam apartar una mica). També vam anar al Cementiri de París on, al igual que el de Venecia, també hi han  fotos de cares que et miren, i ademés és molt maco.

L' últim dia tocava anar al Saló del Llibre, un dels més importants del món. El meu objectiu era Hikaru Nakamura, l' autora del manga Las Vacaciones de Jesus y Buda. Donaven els numeros per la firma a les 10:30 (nosaltres entravem a les 10:00), el problema és que la gent, com que es medio cortimer, va fer tard. I clar, com que haviem d' entrar tots junts per anar com una escola de gràtis vam entrar a les 10:25. I clar, vinga corrents a l' stand on firmava (ella firmava a les 14:00). Però al final vam arrivar bé i vam aconseguir el numeret (i encara en sobraven moltíssims). Mentrés feiem temps vam anar a mirar a veure si trobavem artbooks i coses interessants (el Saló és com 5 vegades més gran que el del Manga de Barcelona). Quant vam entrar a l' Stand de Glenat em vaig il·luminar, ja que es el horizonte es veia ni més ni menys que... l' artbook NOCHE (en altres paraules, el del manga D.Gray-Man)!!!!

Veis este manchurrón negro del medio
de la foto? Pues és la seguretat de
Hikaru Nakamura...

Ara tocava anar a coneixer l' autora d' un dels mangues més genials del món (Jesus y Buda, vaya). Es veu que la autora no es deixava fer fotos i tenia al seu voltant tot de seguratas que la tapaven. Però quant per fi em va tocar a mi a que em firmés... deu meu! Només dir una cosa: ES PRECIOSSA!!!! La veritat és que ens imaginavem una persona feíssima. Ademés era molt maja: una amiga va dir-li que erem d' espanya i ella va dir: SUGOI!! >.< Una monada!

I crec que ja està. La veritat és que a l' avió de tornada vaig dormir bastant malament (tenia al costat meu un home que era identic al Samuel L. Jackson de Pulp Fiction i em feia cosa apoiarme a ell).

P.D: París és mooooolt car i els francesos son un borderlines.

¡Cabreo Total! ¿Puedo matar a alguien? ¡Porfa!

Pues resulta que demà marxem a París, com a viatge de final de curs (anem principalment al Saló del Llibre que se celebra aquest any a la capital francesa). Tots estem molt entusiasmats. Donç bé: avui ens ha citat la profe per acabar de parlar de com quedem demà a l' aeroport i tal i hectopascal... i ens ha dit que hi ha hagut un problema en la reserva de l' alberg i que ara no tenim on dormir (hem perdut els 47€ que vam pagar per la reserva (coses que té el comprar per internet)). Resulta també que ara han trobat un nou alberg que ens deixen dormir PERÒ... no ens volen cobrar fins que arribém allà. És a dir, dormirém pagant en negre, en un alberg que no sabem si dormirém junts o separats, si dormirém amb rates o amb alguna altre especie d' esser viu... un caos total, vaya. Al final haurém de pagar 27€ més, cosa que m' ha baixat la moral a un nivell inimaginable.

En resum, que si el dilluns no dono senyals de vida és que, segurament, estic a la presó, si és així envieu-me una serra i provisons. HALA! Hasta que nos veamos... o no...

Cuando intentas hacer Omuraisu

¿Que es l' Omuraisu? En terminos normales se define como tortilla rellena de arroz, un plato muy típico y "sabrsóng" de Japon. A mi me gusta definirlo como invento del demonio que cuesta un riñon, dos orejas y un nabo (la verdura, no pensem malament) prepararlo.

La cosa és que avui m ha agafat la deria de que tenia que fer-lo si o si (bé, en realitat ho tenia planejat desde feia temps), així que avui m he posat mans a l' obra... y me ha salido bastante pachucho.

La primera ha sigut una especie d' escultura abstracte on tota la meva rabia ha estat projectada cap al projecte de pollet (l' ou, vaja...) i l arros (al posar-hi massa) ha reventat la fina capa que era la truita. Per acabar-ho d adobar a l' hora de donar-li la volta tot l' interior ha sortit disparat cual obús infernal.

Mi primer intento (fallido) de Omuraisu

La segona ja ha anat més bé, principalment per que mon pare m ha ajudat. És el més aprop que he estat de fer-ne una com cal. Suposo que amb el temps i amb pràctica milloraré... (seguramente).

Esto es el resultadillo final. Como se puede apreciar el ketchup
està puesto con una delicadeza digna de un rei

Pos nada, otro dia en la genial (e interessante) vida de vuestro blogger favorito (seguríssimo) Marc.

Japan Weekend, ceguera y estar quietecito

Ahir tocava anar al Japan Weekend, una de les meves tres il·lusions freaks de l' any, i la veritat és que m' ha decepcionat moltíssim. A part de que el nivell ha baixat moltíssim (si ho comparém amb altres anys) he tingut un altre "pgoblemón": anava cosplayat de Tomodachi, l' antagonista de 20th Century Boys, i clar, amb la mascara posada no és que veiés... diguém... fenomenal (sobretot quan el sol em venia de cara)... però anava amb la secta, que en alguns moments em van ajudar a mourém (se suposa que son els meus subdits i m' han de fer la pilota, sinó els faig desapareixer (encara que desapareixeràn igualment)), excepte en un moment que em van deixar sol a la cua de comprar les entrades mentres jo mirava al sol (como un iaio cualquiera) mentres la cua anava avançant... muy divertido todo... I a part dels cosplayers de sempre no hi havia gaire varietat...

Com que el Japan no ens va acabar de convençer (no tornaré mai més) vam marxar a fer unes fotos que s' havien de fer per no se quin treball (ja que anava amb el cosplay pos es va aprofitar, oye), el problema és que hi havia un moment en el que hem vaig haver de posar en una posició incomidíssima perquè sinó no es veia una pisarra que s' havia de veure. Entre aixó i que se' ns escapava la risa als models ja us podeu imaginar quin quadre...

Al final vam acabar dibuixant (que final mas poco creativo...)

Critica de "Memories of a Murder"

Avui s' ha projectat la segona pel·lícula del cicle de cintes de Bong Joon-Ho. En aquesta ocasió tocava el torn al film Memories of a Murder, la pel·lícula que el va portar a la fama, guanyant multitud de premis, entre ells el de Sant Sebastiá.

Els detectius Park Doo-man (Kang-ho Song)
i Seo Tae-yoon (Kim Sang-Kyung) faràn
l' impossible per trobar l' assassí

La historia (basada en fets reals) ens narra els aconteixements que van portar a la policía a enfrontarse amb el primer assassí en serie que va apareixer a Corea del Sud, poc després de que desapareixés la dictadura militar. El problema era la mala preparació del govern alhora de tractar amb aquests assumptes, fins al moment inclús que falsegen proves. Però tot canvia quan un (guapo) detectiu de Seul s' incorpora al cas.

Uns actors de luxe (entre ells està Kang-ho Song, un habitual del cinema coreà), una banda sonora excel·lent... Memories of a Murder és, potser, una de les millors cintes policiaques de l' asia, si no fos, POTSER, per alguns moments que se' t poden fer eterns, sense comptar que el final pot ser que no agradi a tothom. Algunes escenes no tenen gaire sentit, se les podríen haver estalviat.

El millor: la historia (basada en fets reals), els actors, la BSO...

El pitjor: el final pot ser, per alguns una mica decepcionant.

Crítica de "Los Miserables"

Tot s' ha de dir: el cinema músical no m' entusiasma massa, sobretot després de veure Moulin Rouge. Però si que he disfrutat amb clàssics com el Mago de Oz, Oliver (la versió de 1968, amb un més que genial Ron Moody en el paper de Fagin) o un Mundo de Fantasía. També soc molt donat als musicals de Broadway (recentment vaig tornar a veure los Productores), m' encanten. Així que no em podia perdre per cap de les maneres un dels millors músicals de tota la historia del cinema: los Miserables.

Los Miserables està ambientada a la França del segle XIX i és principalment una historia d' amor no correspós i de traició. Jean Valjean (interpretat per Hugh Jackman i les seves patilles) és un exconvicte que està perseguit per la llei, o més ben dit pel policía Javert (Russell Crowe y su vozarraca). Un dia promet a Fantine (Anne Hathaway) que cuidarà de la seva filla Cossette (Amanda Seyfried). A partir d' aleshores les seves vides canviaràn per sempre.

Russell Crowe interpreta a un malo
malíssimo

Actors excel·lents, escenografia impactant (amb una estética més que notable) i, com no podia ser menys, unes cançons que no s' obliden facilment, les autentíques protagonistes de l' obra, que eclipsen als artistes (en versió original, clar està. N' hi han cinc d' elles que, literalment, m' han tret l' alé (no us enganyo, son una autèntica passada) i dues d' elles que se' t salten les llàgrimes (els dos minuts del primer pla de la cara de Hathaway li han permés, amb molta justicia, la segona nominació a l' Oscar). Però les autentiques estrelles de la funció, qui m' han atret especialment l' atenció han sigut, ni més ni menys, que la parella Sacha Baron Cohen - Helena Bonham Carter, potser la nova parella d' or del cinema (ja es pot anar preparant en Deep).

Moment que dona pas a l' escena més
genial que ha donat el cinema en els
ultims anys.

En resum, los Miserables és una pel·lícula fantàstica, encara que per alguns se' ls hi pot fer bastant llarga i pesada (has d' anar MOLT conscient de que vas a veure un auténtic músical, on els dialegs sense cançó es poden contar, literalment amb les mans (crec que en son uns 9 o 10), i si a més son 2 hores i 30 minuts pots, inclús, acabar marxant de la sala). Però si has disfrutat amb algun que altre musical (o com a mínim amb Disney) és una opció més que recomanable en les grans superproduccións.

El millor: Anne Hathaway, les cançons, el duo Cohen-Carter, les patilles de Hugh Jackman.

El pitjor: potser un pél llarga (encara que no per mi), per les poques linies de dialeg que hi ha es podríen haver estalviat el el doblatge en castellà.

Crítica de "Confessions"

La filla de Miroguchi ha estat
assassinada per alumnes de la classe

Ja està, me l' he acabada de veure i puc dir, sense temor a equivocarme que Confessions és una de les millors pel·lícules asiàtiques que s' han fet mai. El film és poesia en si, ja desde l' argument a les fantàsiques imatges que ens proporciona la última genialitat de Tetsuya Nakashima (director d' altres joies com Kamikaze Girls o Beautiful Sunday). Aquesta cinta, nominada als Oscars de 2011, està basada en la novela homonima de Minato Kanae i és una combinació de drama terrorífic i cru (algunes escenes recorden bastant a Battle Royale, un altre film on els protagonistes, també alumnes, les pasen "putes").

Per resumir una mica i no pasar-me amb el temps que penseu estar llegint aquestes paraules ens explica un meticulós pla tramat per la profesora per venjar els assassins de la seva filla. Peró el plat fort, el que dona un aire diferent a la pel·lícula, son les confessions que es van fent al llarg del ben elaborat guió (que té més canvis que una temporada sencera de Perdidos), que van desde la professora fins als mateixos alumnes que han comés el crim. Ademés la pel·lícula va tindre exit gracies també al tema inedit Last Flowers, del grup anglés Radiohead.

Les relacions entre els personatges
van agafant més força a mida que
la pel·lícula avança

El film és una crítica del sistema de protecció al menor (fins als 14 anys no pots ser jutjat). La senyoreta Miroguchi (interpretada per Takako Matsu) s' oposa a aquesta llei i farà el impossible per venjar-se dels assassins. El film també és un ensaig sobre l' etapa en que un nen es converteix en adult, ensenyant els dilemes i obstacles que la societat actual ens posa davant. Una narrativa que copsa per la seva agressivitat i unes interpretacións a cada qual més intensa i forta (els personatges els odies i els adores a la vegada) son la cirereta del pastís en aquesta fabula sobre la vida, la mort i, com no pot ser menys, de la venjança (que com tots sabem, és un plat que es serveix fred).

Motius per anar a París

Com alguns ja deuen saber (els que principalment es mouen pels mateixos cercles socials que jo) a Paris se celebrarà el Saló del Llibre, viatge que faré amb l' escola. Donç bé, avui m' he enterat que... (per favor redoble de tambores) HIKARU NAKAMURA, L' AUTORA DE LAS VACACIONES DE JESUS Y BUDA HI ANIRÀ! Estic superemocionatqueparlomoltrapidinosem'entén! Si, penso estar fent cua al davant de l' entrada del saló, amb provisions per 3 dies, amb el meu bakuto per estomacar els que es colin "sense volguer" i quan estigui al davant seu (el recorregut de l' entrada a l' Stand on firmi passarà camera lenta, amb la cançó aquella de les carreres (suposo que se m' ha entés)) la segrestaré (avans que em firmi el comic, només faltaría) i me la emportaré a mi patria, on la obligaré a dibuixar per a mi, cerant així una nova era de obscuritat (no se com Jesus pot fer mal rotllo, es mas mono!).

Otro orden de cosas: d' aquí poc és el Saló del Comic. Bé, d' aquí poc no, falta encara fins Abril (per cert, quin cartell més horrible el d' aquest any). Així que l' altre dia em vaig dir, jo que tendeixo a parlar sol encara que hi hagi gent al meu costat: empezaré ha hacer mi Cosplay, ja que després, segurament, no tingui temps o la rata mutante de la meva habitació m' haurà fet servir de conejillo de indias para escribir sus novelas de misterio (barra) romance (barra) situaciones absurdas para pegarse un tiro. Així que demà començo el meu cosplay de... (otro redoble porfaplis) AMIGO!! O TOMODACHI! DE 20TH CENTURY BOYS! Si, esclavos mios, penso anar del maloso malossín (que lleva un condon en la cabeza) del manga superventas de Naoki Urasawa. Espero que muy pronto lo haya acabado y haga alguna foto.

Cuantas surprises, eh? Espero que con eso tenga mas seguidores en el blog, aunque dudo que alguién se interese por lo que hago... (modo trauma de Dororo ON)

Analisis de "DMC (Devil May Cry)"

Ja ha arribat a les nostres terres el esperadíssim reboot de la saga d' acció Devil May Cry. Si, és veritat que el joc ha creat molta polémica (sobretot pel nou look de Dante, que aquí apareix amb una pinta de Emo).

Però les coses clares: DMC és potser la millor entrega de la saga, tant espectacularment com argumentalment. Aquest reboot és una precuela, on ens explicaràn els origens del protagonista i com es va anar fent caçadimonis. En una epoca contemporània on els dimonis controlen la major part del mon, a través dels medis de comunicació, els polítics o el mercat global, apareix l' Ordre (comandat per Vergil, el germà bessó de Dante), un moviment que pretent destruir aquestes criatures.

Aquesta entrega promet ser la
millor de les aparegudes en la
actual generació

Combos infinits (amb només 2 botons pots precenciar autentics espectacles) amb multitud d' armes, algunes ja conegudes (com el duo de pistoles Evony & Ivory) i algunes noves, com una dalla anomenada Osiris. Gràfics increibles (el motor gràfic Unreal Engine segueix sent el preferit per a molts programadors), però sobretot aquell toc de macarrisme que caracteritza tot bon videojoc protagonitzat per el nostre exterminador de dimonis preferit. També fer menció a la nova habilitat, la suspensió demoníaca, on, a part de fer més poderós a Dante li canviarà el cabell a color blanc, així que si que veurém al Dante original en acció.

La prova de demo, que és la que hem provat, ja que de pasta n' hi ha poca i ja està reservat el nou Bioshock Infinite, consta de dos nivells totalment diferents entre si. El primer és principalment per ensenyar els moviments del nostre protagonista, enfrontant-se a multitud d' enemics (depén de la dificultat (bastant fàcil, per cert) en sortiràn uns o altres) en una ciutat que està, literalment, poseida. I l' altre nivell és, sencillament, un combat contra un dels final bosses que ens trobarém: un Succubo de dimensions tan desomunals com fastigos, l' autentic repte de DMC.

El joc ens ve en complet doblatge al castellà, cosa que no m' acaba de convencer. També li falta polir alguns frames i canviar una mica el sistema de combat, que fa una mica "el baliga balaga". Però en definitiva és un bon videojoc, molt recomanat pels amants del Hack 'n Slash de tota la vida.

That Game Company, fabrica de l' impossible

That Game Company és una de les companyies més genials de tota la historia que portem en la nostra historia del videojoc. Creadora de tres dels més fantàstics, excel·lents i... no em surten paraules per descriure les obres d' art que aquesta companyia és capaç de generar. Però espero poder descriure amb paraules el que he sentit cada cop que he jugat a un dels seus jocs (encara que és força difícil).

Començaré per explicar una mica els seus orígens (com a mínim el que conec jo). Era tardor de 2006, jo acabava de trobar un lloc web anomenat thatgamecompany.com, un lloc que es dedicava a crear art a través dels videojocs, en el seu haver només apareixen dos jocs, Cloud i flOw. Vaig clicar sobre un d' ells i llavors la magia va començar. Així és com vaig coneixer la companyia, i desde llavors que no he deixat de jugar a alguna de les seves inoblidables experiències.

Cloud

El jugador controlava a un noi
que volava pel cel

El primer videojoc que van crear. En realitat semblava més un experiment que una obra acabada. No tenia argument, ni uns objectius clars, excepte el de passar una bona estona. Ens contava la historia d' un noi que somiava que podia volar pel cel, amb la companya dels nuvols. La banda sonora ajudava a crear un ambient de relax, una cosa que no s' havia vist mai en un videojoc, si tenim en compte que la major part de la industria del videojoc es componia principalment de FPS, en excepció d' alguna obra mestre, com recent Shadow of the Colossus, que es convertiría en un dels millors videojocs de Playstation 2. Però tornem a Cloud. La mecànica era ben sencilla, amb el ratolí controlaves al noi, i amb un clic agafaves els nuvols per formar formes, fer que plogués (passant a través dels nuvols negres)... encara que si tenies un ratolí que seguia més els seus instints que les ordres que li volies donar el joc es feia una mica pesat. Molt a agrair que juntament amb el joc hi incluíssin l' art conceptual.

Actualment es pot descarregar gratis a la web de la companyía, com ja va passar originalment.

flOw

Una de les novetats que es van afegir
a Ps3 va ser les llums i el color

El lema del joc era "la vida podria ser tan sencilla". un joc que originalment era un sol nivell que va apareixer per PC però que, al ser la companyia contractada per Sony Entertainment va apareixer per dos de les plataformes Playstation de moda. El joc tractava de la evolució, no se si m' explico... una forma de vida que, a través de devorar altres "animals" anaves guanyant noves habilitats. Però el boom va apareixer per Ps3, fent de flOw un espectacle de llum i colors, que només la novella de Sony (va apareixer per 2008 així que era molt recent) podia permetre. Va ser el primer joc que va proporcionar a la companyia un premi, fent reconeguda als seus creadors a nivell internacional. Al fer que l' animal es movés amb el Sixaxis es fa una mica incomode de controlar.

Flower

Controlaves el vent, recollint petals de
flors per paisatges de somni

Potser el millor joc que la companyia ha creat. Considero també que és el millor joc de pots aconseguir a Playstation Network. Un joc que literalment et feia somiar. No puc descriure amb paraules exactes la emoció que em va donar poder contemplar les primeres captures de pantalla, aparegudes a l' E3 de 2009 (o era 2008?). Un joc sencill, on controlaves el vent i anaves recollint petals de flors, així anaves aconseguint noves flors i s' obrien nous camins. Aquest joc ha sigut el més aclamat per la crítica, i a la vegada ha sigut repudiat per aquells gamers incultes que només coneixen el disparar a la cara de la gent i a jugar al futbol. La banda sonora roça la magnificència, com ens tenen acostumats.

Journey

L' objectiu era arribar a una enorme
muntanya

L' última obra mestre de la companyía, apareguda cap a començaments de l' any 2012. Aquesta petita meravella ens posa en la pell d' un viatger que ha d' arribar a una enorme muntanya a l' horitzó. Aquest joc afegia una gran novetat: el multijugador. En qualsevol moment de l' aventura et podies trobar amb un altre viatger, que era un altre jugador que t' havia trobat. Aixó ha permés a la companyia arribar a un nou nivell, fent que jugadors de tot el món es trobin en directe en un mateix somni. Amb una mecànica molt sencilla, en el que només fas servir el stick i els botons O i X, uns gràfics excel·lents i una banda sonora guanyadora d' un premi.

That Game Company ha sigut, és i serà una de les companyies més prolífiques de tots els temps. Esperem amb il·lusió, somnis i blablabla el seu pròxim treball.