divendres, 25 de gener del 2013

Crítica de "Confessions"

La filla de Miroguchi ha estat
assassinada per alumnes de la classe



Ja està, me l' he acabada de veure i puc dir, sense temor a equivocarme que Confessions és una de les millors pel·lícules asiàtiques que s' han fet mai. El film és poesia en si, ja desde l' argument a les fantàsiques imatges que ens proporciona la última genialitat de Tetsuya Nakashima (director d' altres joies com Kamikaze Girls o Beautiful Sunday). Aquesta cinta, nominada als Oscars de 2011, està basada en la novela homonima de Minato Kanae i és una combinació de drama terrorífic i cru (algunes escenes recorden bastant a Battle Royale, un altre film on els protagonistes, també alumnes, les pasen "putes").

Per resumir una mica i no pasar-me amb el temps que penseu estar llegint aquestes paraules ens explica un meticulós pla tramat per la profesora per venjar els assassins de la seva filla. Peró el plat fort, el que dona un aire diferent a la pel·lícula, son les confessions que es van fent al llarg del ben elaborat guió (que té més canvis que una temporada sencera de Perdidos), que van desde la professora fins als mateixos alumnes que han comés el crim. Ademés la pel·lícula va tindre exit gracies també al tema inedit Last Flowers, del grup anglés Radiohead.

Les relacions entre els personatges
van agafant més força a mida que
la pel·lícula avança


El film és una crítica del sistema de protecció al menor (fins als 14 anys no pots ser jutjat). La senyoreta Miroguchi (interpretada per Takako Matsu) s' oposa a aquesta llei i farà el impossible per venjar-se dels assassins. El film també és un ensaig sobre l' etapa en que un nen es converteix en adult, ensenyant els dilemes i obstacles que la societat actual ens posa davant. Una narrativa que copsa per la seva agressivitat i unes interpretacións a cada qual més intensa i forta (els personatges els odies i els adores a la vegada) son la cirereta del pastís en aquesta fabula sobre la vida, la mort i, com no pot ser menys, de la venjança (que com tots sabem, és un plat que es serveix fred).

divendres, 18 de gener del 2013

Motius per anar a París

Com alguns ja deuen saber (els que principalment es mouen pels mateixos cercles socials que jo) a Paris se celebrarà el Saló del Llibre, viatge que faré amb l' escola. Donç bé, avui m' he enterat que... (per favor redoble de tambores) HIKARU NAKAMURA, L' AUTORA DE LAS VACACIONES DE JESUS Y BUDA HI ANIRÀ! Estic superemocionatqueparlomoltrapidinosem'entén! Si, penso estar fent cua al davant de l' entrada del saló, amb provisions per 3 dies, amb el meu bakuto per estomacar els que es colin "sense volguer" i quan estigui al davant seu (el recorregut de l' entrada a l' Stand on firmi passarà camera lenta, amb la cançó aquella de les carreres (suposo que se m' ha entés)) la segrestaré (avans que em firmi el comic, només faltaría) i me la emportaré a mi patria, on la obligaré a dibuixar per a mi, cerant així una nova era de obscuritat (no se com Jesus pot fer mal rotllo, es mas mono!).

Otro orden de cosas: d' aquí poc és el Saló del Comic. Bé, d' aquí poc no, falta encara fins Abril (per cert, quin cartell més horrible el d' aquest any). Així que l' altre dia em vaig dir, jo que tendeixo a parlar sol encara que hi hagi gent al meu costat: empezaré ha hacer mi Cosplay, ja que després, segurament, no tingui temps o la rata mutante de la meva habitació m' haurà fet servir de conejillo de indias para escribir sus novelas de misterio (barra) romance (barra) situaciones absurdas para pegarse un tiro. Així que demà començo el meu cosplay de... (otro redoble porfaplis) AMIGO!! O TOMODACHI! DE 20TH CENTURY BOYS! Si, esclavos mios, penso anar del maloso malossín (que lleva un condon en la cabeza) del manga superventas de Naoki Urasawa. Espero que muy pronto lo haya acabado y haga alguna foto.

Cuantas surprises, eh? Espero que con eso tenga mas seguidores en el blog, aunque dudo que alguién se interese por lo que hago... (modo trauma de Dororo ON)

dijous, 17 de gener del 2013

Analisis de "DMC (Devil May Cry)"

Ja ha arribat a les nostres terres el esperadíssim reboot de la saga d' acció Devil May Cry. Si, és veritat que el joc ha creat molta polémica (sobretot pel nou look de Dante, que aquí apareix amb una pinta de Emo).

Però les coses clares: DMC és potser la millor entrega de la saga, tant espectacularment com argumentalment. Aquest reboot és una precuela, on ens explicaràn els origens del protagonista i com es va anar fent caçadimonis. En una epoca contemporània on els dimonis controlen la major part del mon, a través dels medis de comunicació, els polítics o el mercat global, apareix l' Ordre (comandat per Vergil, el germà bessó de Dante), un moviment que pretent destruir aquestes criatures.
Aquesta entrega promet ser la
millor de les aparegudes en la
actual generació

Combos infinits (amb només 2 botons pots precenciar autentics espectacles) amb multitud d' armes, algunes ja conegudes (com el duo de pistoles Evony & Ivory) i algunes noves, com una dalla anomenada Osiris. Gràfics increibles (el motor gràfic Unreal Engine segueix sent el preferit per a molts programadors), però sobretot aquell toc de macarrisme que caracteritza tot bon videojoc protagonitzat per el nostre exterminador de dimonis preferit. També fer menció a la nova habilitat, la suspensió demoníaca, on, a part de fer més poderós a Dante li canviarà el cabell a color blanc, així que si que veurém al Dante original en acció.

La prova de demo, que és la que hem provat, ja que de pasta n' hi ha poca i ja està reservat el nou Bioshock Infinite, consta de dos nivells totalment diferents entre si. El primer és principalment per ensenyar els moviments del nostre protagonista, enfrontant-se a multitud d' enemics (depén de la dificultat (bastant fàcil, per cert) en sortiràn uns o altres) en una ciutat que està, literalment, poseida. I l' altre nivell és, sencillament, un combat contra un dels final bosses que ens trobarém: un Succubo de dimensions tan desomunals com fastigos, l' autentic repte de DMC.

El joc ens ve en complet doblatge al castellà, cosa que no m' acaba de convencer. També li falta polir alguns frames i canviar una mica el sistema de combat, que fa una mica "el baliga balaga". Però en definitiva és un bon videojoc, molt recomanat pels amants del Hack 'n Slash de tota la vida.

diumenge, 13 de gener del 2013

That Game Company, fabrica de l' impossible

That Game Company és una de les companyies més genials de tota la historia que portem en la nostra historia del videojoc. Creadora de tres dels més fantàstics, excel·lents i... no em surten paraules per descriure les obres d' art que aquesta companyia és capaç de generar. Però espero poder descriure amb paraules el que he sentit cada cop que he jugat a un dels seus jocs (encara que és força difícil).

Començaré per explicar una mica els seus orígens (com a mínim el que conec jo). Era tardor de 2006, jo acabava de trobar un lloc web anomenat thatgamecompany.com, un lloc que es dedicava a crear art a través dels videojocs, en el seu haver només apareixen dos jocs, Cloud i flOw. Vaig clicar sobre un d' ells i llavors la magia va començar. Així és com vaig coneixer la companyia, i desde llavors que no he deixat de jugar a alguna de les seves inoblidables experiències.

Cloud
El jugador controlava a un noi
que volava pel cel
El primer videojoc que van crear. En realitat semblava més un experiment que una obra acabada. No tenia argument, ni uns objectius clars, excepte el de passar una bona estona. Ens contava la historia d' un noi que somiava que podia volar pel cel, amb la companya dels nuvols. La banda sonora ajudava a crear un ambient de relax, una cosa que no s' havia vist mai en un videojoc, si tenim en compte que la major part de la industria del videojoc es componia principalment de FPS, en excepció d' alguna obra mestre, com recent Shadow of the Colossus, que es convertiría en un dels millors videojocs de Playstation 2. Però tornem a Cloud. La mecànica era ben sencilla, amb el ratolí controlaves al noi, i amb un clic agafaves els nuvols per formar formes, fer que plogués (passant a través dels nuvols negres)... encara que si tenies un ratolí que seguia més els seus instints que les ordres que li volies donar el joc es feia una mica pesat. Molt a agrair que juntament amb el joc hi incluíssin l' art conceptual.
Actualment es pot descarregar gratis a la web de la companyía, com ja va passar originalment.

flOw
Una de les novetats que es van afegir
a Ps3 va ser les llums i el color
El lema del joc era "la vida podria ser tan sencilla". un joc que originalment era un sol nivell que va apareixer per PC però que, al ser la companyia contractada per Sony Entertainment va apareixer per dos de les plataformes Playstation de moda. El joc tractava de la evolució, no se si m' explico... una forma de vida que, a través de devorar altres "animals" anaves guanyant noves habilitats. Però el boom va apareixer per Ps3, fent de flOw un espectacle de llum i colors, que només la novella de Sony (va apareixer per 2008 així que era molt recent) podia permetre. Va ser el primer joc que va proporcionar a la companyia un premi, fent reconeguda als seus creadors a nivell internacional. Al fer que l' animal es movés amb el Sixaxis es fa una mica incomode de controlar.

Flower
Controlaves el vent, recollint petals de
flors per paisatges de somni
Potser el millor joc que la companyia ha creat. Considero també que és el millor joc de pots aconseguir a Playstation Network. Un joc que literalment et feia somiar. No puc descriure amb paraules exactes la emoció que em va donar poder contemplar les primeres captures de pantalla, aparegudes a l' E3 de 2009 (o era 2008?). Un joc sencill, on controlaves el vent i anaves recollint petals de flors, així anaves aconseguint noves flors i s' obrien nous camins. Aquest joc ha sigut el més aclamat per la crítica, i a la vegada ha sigut repudiat per aquells gamers incultes que només coneixen el disparar a la cara de la gent i a jugar al futbol. La banda sonora roça la magnificència, com ens tenen acostumats.

Journey
L' objectiu era arribar a una enorme
muntanya
L' última obra mestre de la companyía, apareguda cap a començaments de l' any 2012. Aquesta petita meravella ens posa en la pell d' un viatger que ha d' arribar a una enorme muntanya a l' horitzó. Aquest joc afegia una gran novetat: el multijugador. En qualsevol moment de l' aventura et podies trobar amb un altre viatger, que era un altre jugador que t' havia trobat. Aixó ha permés a la companyia arribar a un nou nivell, fent que jugadors de tot el món es trobin en directe en un mateix somni. Amb una mecànica molt sencilla, en el que només fas servir el stick i els botons O i X, uns gràfics excel·lents i una banda sonora guanyadora d' un premi.

That Game Company ha sigut, és i serà una de les companyies més prolífiques de tots els temps. Esperem amb il·lusió, somnis i blablabla el seu pròxim treball.








dissabte, 12 de gener del 2013

Analisis de "Ni no Kuni: La Ira de la Bruja Blanca"

A mida que avancem en la aventura
se' ns uniràn nous personatges
Per fi ens ha arribat la demo de l' esperat videojoc Ni no Kuni: La ira de la Bruja Blanca, de la ma del mismíssim Studio Ghibli, i la veritat és que, de moment, no defrauda gens ni mica. Els nipons han superat amb creus la seva promesa: màgia i espectacularitat en un títol que promet molt.

La historia tracta d' un nen, Oliver, que perd la seva mare, l' únic amic que té és un peluix que la seva mare li va regalar. Un dia el peluix es converteix en Drippy, un follet que el porta a un altre món, on allà podrà salvar el cor de sa mare.

Les criatures que l' Oliver va adoptan
seràn uns aliats molt valuosos
El sistema de combat és molt intuïtiu, amb les ordres en forma de nuvol de diàleg  i no se' t fa pesat. Els gràfics son bellíssims, amb un cell shading que hipnotitza (el mini mapa és una meravella), paratges que et voldries quedar a viure, cinemàtiques a l' estil anime per anar narrant la historia i una banda sonora composada pel propi Joe Hishaigi, el compositor oficial (i genial, perquè no dir-ho) de la companyia. Amb personatges que no oblidaràs mai i amb algun que altre guinyo al seguidor més aferrim de la filmografia de Miyazaki, com el cor de Howl (aquella especie de focs artificials de el Castell Ambulant).

L' única pega que li pots trobar a aquest joc és que si no ets un habitual jugador de RPGs segurament els combats se' t fan llarg i bastant difícils (sobretot contra els "bosses"). Esperem amb ganes el joc final.

Critica de "Barking Dogs Never Bite"

Avui ha començat al CEO (Centre d' Estudis Orientals) el cicle de cinema dedicat al director coreà Bong Joon-ho. Aquest director és conegut especialment per la seva cinta The Host, guanyadora del Festival de Sitges l' any 2006. Però avui no anem a parlar d' aquesta cinta (aixó ja tocarà un altre dia). Avui us vinc a parlar de la cinta (la primera que el va llançar a la fama) Barking Dogs Never Bite (Perro Mordedor no Muerde).


Alguns dels moments de la cinta
són bastant randoms
L' escenari on passa tot l' argument és un bloc d' apartaments (molt semblant al del manga Pesadillas, de Katsuhiro Otomo) pertanyent a l' epoca del boom de la construcció que va patir el pais cap als anys 60-70. Un matrimoni amb problemes (ademés esperant una criatura) amb el marit estudiant per ser professor i la dona amb el únic subsidi de la casa; una jove dona de fer feines/oficinista/ dependenta d' una tenda de joguines i un devorador de gossos son només alguns dels protagonistes d' aquesta genial fabula, dirigida per un dels directors més prolífics dels nostres temps.

La banda sonora és excel·lent, amb tocs de acid jazz. Els actors donen molta força a la historia i eviten que aquesta es desmoroni, tot cargat amb un humor entre amable i negre, depèn de la situació en que es trobi la pel·lícula, ja que avarca des de la comèdia fins al terror, passant per suspens o drama.

Potser per posar-li alguna pega dir que la pel·lícula no pot agradar a tota mena de públic (estém parlant d' un director que sap capatar els moments crus que pateix la gent de Corea del Sud) i poster per alguns altres (com a mi) la pel·lícula se'ls fa una mica curta.

En fi, Barking Dogs Never Bite és un film que, si més no, entreté una bona estona, i si ets aman del cinema asiàtic segur que t' entusiasmarà.

El millor: la força dels personatges, l' humor de la cinta.
El pitjor: pot no agradar a gent sensible.


dimarts, 8 de gener del 2013

Critica de "Phoenix Wright Ace Attorney"

El món de les adaptacions a imatge real d' obres d' entreteniment japoneses sembla estar en la seva època daurada, ja ho hem vist en obres com 20th Century Boys, Gantz, Mushishi (dirigida pel mestre Katsuhiro Otomo) o la més desafortunada (però no per aixó dolenta) trilogia de Death Note. Totes elles han estat aclamades per la critica i estimada pels fans (i no fans) de tota la terra (i segurament de tota la galàxia).

PROTESTO !
És extrany veure a un director tan personal com Takashi Miike (el sempre apodat el Tarantino Japonés) fent cinema tan comercial com és l' adaptació del videojoc de Capcom (encara que ja el vam veure dirigint la Gran Guerra de los Yokai). Ja va pasar amb la fatal adaptació de Shyamalan amb Airbender (un desastre!). Sincerament no soc un gran fan d' una de les sagues més prolifiques del món (més aviat perque no disposo d' una Nintendo DS ni cap altre consola de la companyia, amb excepció d' una Game Boy Color groga, bastant tocada), així que no puc opinar massa de la relació del film amb el videojoc. Ho criticaré com una pel·licula independent.

En un futur no molt llunyà, la delinquencia ha pujat considerablement i en comptes de cridar a Kira el govern ha creat un nou tribunal, en el que advocats i fiscals s' enfrenten per demostrar la inocencia o culpabilitat dels seus clients en un plaç de 3 dies. Phoenix Wright, un novell, s' esforça per defensar el seu client de acusacions d' assassinat i trobar els autentics culpables. Mia Fey, la seva mentora assassinada l' ajuda a través de la seva germana mèdium Maya Fei. Però la seva carrera arribarà al seu punt culminant quan hagi de defensar el seu amic/màxim rival, Miles Edgeworth, contra un fiscal que porta 40 anys sense perdre un cas.

Attorney s' haurà d' enfrontar a
un fiscal que no ha perdut en 40 anys
La cinta és excel·lent, els actors molt bons, plens de carisma, estan igualets que en el videojoc. La pel·licula ens transporta desde moments de tensió fins a emocionants enfrontaments per part dels contrincants. Els efectes especials estan a l' altura de qualsevol superproducció de Hollywood (no us estranyeu que pròximament els "Ueseans" (jo els hi dic així) vulguin fer la seva singular versió del videojoc), com ja vam poder veure a Gantz, entre altres.

Aixó si, potser alguns moments la cinta fa una mica de carrincló (que no s' aguanta bé, vaja) i potser alguns dels judicis estan agafats una mica com es poden.


En resum, Ace Attorney (presentada al l' últim festival de Sitges) és una gran pel·lícula, que enganxa. I que l' hagi dirigit un tità com Takashi Miike fa que la cinta guanyi en qualitat.Un film que t' enganxarà fins l' últim moment, tan si ets un fan de la saga de Capcom com si no).

El millor: el repartiment d' actors, els efectes especials, el japonès negre (lo millor de la peli).

El pitjor: alguns moments lents, no s' aguanta gaire bé.

dimarts, 1 de gener del 2013

Pero que ya casi lo tengo. No, en serio, lo entregaré ese dia sin falta...

Pos ná, como algunos recordarán hace nada que subí una entrada anunciando que, si el tiempo me dejaba y/o estava aborrit, faria un comic (o manga, depén de com estigui d' humor aquell dia) sobre l' obra Fausto. Donç bé, avui he acabat la primera pàgina! Si bé, encara no està passada a net, li falta la tinta i el diàleg (de trames, de moment, no en faré servir, ja que no m' entero de com es fan servir (tenin en compte de que no n' he fet servir mai).

La historia serà una especie de barreja entre Gintama i Nura, Señor de los Yokai. Una cosa bastante pasada de rosca, vaya. La historia vendría a tratar de Mephistopheles, el encargado de la Oficina de Immigración del Submundo (un lugar entre la Tierra y el Infierno, donde viven multitud de demonios y espiritus) que hace una apuesta con el jefazo de sección (que sería Dios, o algo) de que puede enviar de vuelta al Submundo a 100 "Sin Papeles" (demonios que no tienen trabajo y no pueden estarse en la tierra, con lo que tienen que volver a la oficina del paro (en el cielo y en infierno, todo dios las està pasando canutas, ya que no hay dinero y los impuestos están carísimos, por lo que la gente se va al mundo terrenal a intentar buscar trabajo)) en un mes.
Junto a su sufrido ayudante Fausto y con metodos a la par mas absurdos, como participar en un concurso de beber o montar una feria ambulante (ya se me ocurrirán cosas sobre la marcha), Mephistopheles deberá, en un plazo de un mes, enviar de vuelta al Submundo a 100 demonios o sino perderá su empleo.

Pos ná, que aquí està l' argument. A veure si un dia m' hi poso i acabo la pagina. Cada cert temps la penjaré al blog. Així que estigueu atents.