Cositas nuevas...

Pel pròxim any he pensat, sempre que tingui temps, de fer una adaptació en manga de l' obra Fausto, de Goethe. Aixó ha sorgit pel treball aquest de les il·lustracions de Fausto que haig de fer per vacances, que m' ha semblat bona idea intentar fer un còmic sobre l' obra. Como siempre estará un poco hecho a mi bola, así que no os espereis una gran obra maestra (además con la anatomia soy muy malo, por lo que los personajes me salen un poco "rarillos").

Pos eso... que dentro de poco Fausto.

Compras navideñas, que horror !

Pues nada, que ayer me fuí a la Illa Diagonal a acabar de comprar los regalos para my family. La veritat és que em va costar força decidir-me per quin regal comprar (sobretot per ma mare) però al final se' m va encendre la llumeta que tinc per cervell i ho vaig aconseguir (Uiiiiiii !!!).

Después de comprar los regalitos ( y el tomo 1 y 4 de las Vacaciones de Jesus y Buda, que me faltaban) fuimos, juntamente con MarinayHelena (autoras de Creaciones con Limón) y Sir Robin (autor de Caramelos  con Morfina) (no pongo nombres para no corromper (no se me ocurre la palabra adequada) la identidad de dichos autores) a las Arenas ya que teniamos que ir a no se que lugar a revelar fotos. Así que nos fuimos a patita hacia el centro comercial.

Fausto y Mephistopheles
(la mano de Fausto
parece un muñón)

En otro orden de cosas esta tarde he empezado con mi trabajo de hacer cinco ilustraciones de una obra literaria que podia ser de la epoca griega o romanica, pasando por los celtas o los romanos. Le pregunté al professor si podia hacer Fausto, de Goethe, y me dijo que si, o sea que de Fausto lo estoy haciendo. De momento solo he hecho una, donde aparecen Fausto, que aquí lo he dejado viejuno, y a Mephistopheles, que es el guapo de la peli. El dibujo lo he hecho a color pero por alguna absurda razon mi scaner no acata mis ordenes y solo escanea en blanco y negro, así que en blanco y negro se queda. Creo que el profe nos dijo que tenian que ser escenas de la historia, pero como para hacer escenas soy un patata (no me aclaro con la anatomia) al final creo que lo haré a los fan art. Os lo dejo aquí para que me lo critiqueis. A ver si durante este fin de semana hago otro como minimo.

Pues nada... adiosito !

Reflexión del año

Gato, gatos, gatos... uy! Perdón, se me va a pinza. Pues nada... que ja s' acaba l' any (i com podeu veure cada cop el meu... fantàstic, perque no dir-ho, blog segueix sent bilingue (no és que ho faci expressament, és que m' és més facil així, suposo que no us importa). 

Que decir de este año? Principalmente que es un año mas (no se para que escribo esto si no tengo nada importante que decir, supongo que el aburrimiento me obliga, cuchillo en mano, rozando mi hermoso cuello, mientras su aliento humendo roza mi suave piel, provocando que la escena coja un argumento mas yaoyista... ehem ! No estoy bien de la cabeza, perdon... tazaaa... VALE ! YA ESTÁ, ME CALLO ! Esto no es cosa mia, es mi gemelo pervertido maligno que quiere conquistar el mundo el que me obliga a escribir estas cosas. Si yo lo que queria era hacer un blog digno, donde escribiría sobre gatitos i cositas monas, donde nadie descubriría que estoy como una puñetera cabra... Pero claro, es lo que tiene que tus padres te digan desde pequeño que el chico que hay al otro lado del espejo de tu ascensor es otro chico llamado Flavio Estudor Tercero. Bueno, la verdad es que lo he conseguido a medias... HE ESCRITO SOBRE GATOS !!!  Bueno creo, si quieres te lo miro pero yo creo que si.

- Que dices?- 

- Nada, nada, Flav. Tu sigue con tus experimentos, por cierto, cuando esté lista la cena me avisas.

VEIS? NO ESTOY BIEN !!!!!!

Bien, dejando atras lo que mis hermanos estan escribiendo sin mi consentimiento (si, no era yo, pero ahora si soy yo, soy yo, soy yo...)., este año ha sido normalito: he empezado nuevo curso como ilustrador, ha aparecido el Hobbit, me he hecho amigo de Porco Rosso en el pasado Salón del Manga (Walter y Marco son amigos! Walter y Marco son amigos! Lalalalalalala), he empezado por fin ha colgar videos de mis gameplays y a comentarlos... en resumen, un año bastante bueno.

Y que nos depara el futuro? Conseguiremos llegar al siglo XXI ? (esto es de 20th Century Boys, una tonteria que lo escriba, ya que estamos ya en el siglo XXI, por lo tanto your argument is invalid). Pues que se estrenan Ruroni Kenshin en los cines, Bioshock Infinite se pondrá a la venta en Marzo, saldrá Evangelion 3.0 en DVD y seguramente mucho antes se estrenará en cines de nuestro pais, como ya pasó con las dos anteriores... Ya veis que mis metas a la vida son bastante simples y eso es, principalmente, porque... ahora viene la revelación del año...

SOY UN GATO !!!

Y después de este momento tan obvio me despido de todos uds. Buen año.

Por fin !!!!

Que llega "Evangelion 3.0"! - Dijo Kaoru.

- Però si las pasas putas, idiota! - Dijo Kanda mientras aporreaba a Don Patch. Estaban esperando en la consulta del dentista. Todos tenian un motivo por estar en ese sitio: Ryuk queria seguir comiendo manzanas, y por consequencia tenia que mirarse si tenia caries (no se si las manzanas tienen mucho azucar, es lo primero que se me ha ocurrido), Gintoki queria un lavado de boca de gratis, etc. (Hay una sala de espera tan grande en el mundo?) Todos estaban riendo, charlando, cerando agujeros negros en la capa del espacio-tiempo. Hasta que los gatos atacaron...

TAN TAN TAAAAAAAAN !!! Que pasarà?

He vuelto, con mis escritos raros. Si, ya lo se... estoy obsesionadissimo con Evangelion... Pero es que és un dels millors animes de tota la historia, ademés, amb la nova versió, Rebuild of Evangelion, la serie està tenint la seva segona época d' or. M' he passat tot el dia d' ahir escoltant-me el tema Sakura Nagashi, el nou ending d' Evangelion 3.0 (Beautiful World està genial, però aquesta no és moco de pavo), cantada, com no, per Utada Hikaru, y llorando recordando cierta escena de Kaoru (porque uno de los mejores personajes le tiene que pasar eso, que le pase a Shinji, que se pajea con cualquier cosa !!!! (recordando a The End of Evangelion)).

Por fin s' ha acabat el nadal, aquest any ens ha tocat a la meva family fer el dinar. Estoy agotadorrrr! Sesshomaru ! Venme a buscar, y que pueda dormir en tu tan agraciada fofilla capa, ambrosia de los dioses, mientras surcamos los cielos en busca de los anillos de poder que le entragaron a 3 de los señores elfos, 7 a los señores enanos, en sus casas de piedra y 9 a los hombres, condenados a morir... ejem ! Vale, me callo... Pero estaba pensando que los elfos son, con todo el respeto del mundo, los pijos de la tierra media, siempre tan limpios (que se deben lavar con mistol especial de Gondolin), brillando, flotando... VALE ! AHORA SI QUE ME CALLO !

Pues nada, que eso, que se ha acabado Saturnalia.

Critica de "El Hobbit: un Viaje Inesperado"

Les llums de la Sala 1 del Cinema Bosque s' han apagat, l' aire feia una barreja d' olors, de crispetes amb un toc de suor, suor de la emoció de retrobar-nos amb aquest mag que es Peter Jackson, potser l' únic director que pot aconseguir que les obres de Tolkien no es perdin en l' oblit. El film comença, tots callats. De repent la frase que tots els que hem llegit desde el Pagés de l' Ham fins a els Fills d' Húrin recordem amb emoció: en un agujero en el suelo vivia un Hobbit. La historia comença, l' epopeya del jove Bilbo Bolsón dona les seves primeres pases.

El disseny dels personatges és genial
(la calba de Gloin té
runes tatuades)

No puc evitar emocionar-me en escriure aquesta critica, ja que el Hobbit: un Viaje Inesperado és, sense cap mena de dubte, una obra mestre. La obra, que va comensar amb rumors de que la dirigiría Guillermo del Toro (aquí a carrec d' algunes de les criatures), pasant per cancel·lacións i retrasos, on finalment la dirigeix Peter Jackson, és fidel al llibre des del primer fotograma fins l' últim, amb excepció d' algunes cossetes irrellevants. Ademés l' obra conté extractes d' aquell titanic escrit anomenat el Silmarilion. D' argument podem dir, sense posar masses spoilers als no adentrats a una de les obres més conegudes de J. R. R. Tolkien, que tracta d' un hobbit, Bilbo Bolsón, que de cop i volta es troba, juntament a tretze nans i un mag, embarcat en l' aventura de la seva vida. Destí ? Erebor, on el drac Smaug custodia desde fa centenars d' anys el gran tresor de Thurin. En el seu camí s' enfrontarà a tot tipus de perills, ja siguin goblins, com besties més ferotges.

La pel·licula és excel·lent, i al contrari que molts critics han dit, no la trobo gens llarga (recordeu que son 3 hores de cinta), potser els 30 primers minuts es fan bastant pesats, però després el film agafa rapidesa, fins que es torna un huracà d' adrenalina. Els disseny personatges és del millor (atents a les runes tatuades a la calba de Gloin), la banda sonora agafa la mateixa força que a la trilogia de l' Anell, els actors com sempre fantàstics, i la gran estrella del film: Andy Serkins, que torna amb el seu paper de la criatura Gollum, on brilla i ens deixa bocabadats, amb una actuació inclús millor que a el Senyor dels Anells (perquè no donen d' una vegada un Oscar a Serkins ?). Els efectes especials han vairat, ja que ara combinen maquillatge amb més ordinador per algunes de les criatures (els tres trolls son tres dels actors que fan de nans)

Encara que hagin passat la tira d' anys desde que el Retorn del Rei s' estrenés a totes les sales del món i guanyés 11 Oscars sembla que aixó no hagi afectat als actors que ja van encarnar a alguns dels personatges de l' anell, al contrari, sembla que hagin rejuvenit: Gandalf i Galadriel (aix!) estàn molt més guapos. Ademés... que els hi passa als nans? No se suposa que han de ser barbuts i vells ? Donç no: van i em planten a un Fili i a un Killi que recorden a Hikaru i Kaoru de l' anime Ouran Highschool Host Club, i a un Thorin que sembla més el rival amorós de Aragorn que un nan.

Tornen vells coneguts,
com Gandalf o Galadriel

Dir també que la pel·lícula anticipa ja a futurs personatges, com Legolas, el fill de Thandruil, o Elladan i Elrohir, fills d' Elrond i germans bessons d' Arwen (si surt el Concili Blanc i el Nigromante bé han de sortir ells dos, una pista (ALERTA D' SPOILERS !) el nom real del Nigromante comença per S i acaba per auron (obvi, no? Si es veu d' una hora lluny), fins aquí la dada cutural d' en Marc)

Ara bé la part que més odio: els contres. La pel·lícula no arriba als nivells d' epicisme de el Senyor dels Anells (hem de tenir en compte que el Hobbit és el llibre més ensucrat dels que ha escrit Tolkien), Radagast m' el deixen a l' altura de Tom Bombadil, inclús més baix, donant-li un aspecte de ancià senil (on està el gran mag Radagast el Pardo, Senyor de les Aus, uns dels Istari més poderosos del Concili Blanc, que quasi està a l' altura de Gandalf i que té el poder absolut sobre totes les coses vives del mòn), el doblatge de la cançó dels nans segueix sent basura, encara que varii del trailer, i últim: la intervenció de Frodo, el hobbit més repelent i odiat de tota la historia sobrava... EH? Senyor Peter Jackson ?!)

En resum: el Hobbit: un Viaje Inesperado és una pel·lícula genial, plena de moments inolvidables, on et tornarà la nostalgia i on Saruman no li foten ni punyetero cas quan parla.

El millor: la banda sonora (i que les canços cantades siguin tan fidels al llibre), Andy Serkins, la ciutat dels Goblins, l' escena dels gegants (una de les més esperades per a servidor).

El pitjor: l' aparició de Frodo, qui no sigui fan de Tolkien la trobarà pessadíssima (encara que jo l' hauría fet de 5 hores).

Dijo el gato...

-Que aburrimiento- dijo el gato de Sebastian mientras obserbava atentamente una foto donde un rinoceronte se comia la portada de "el Pais" mientras una comadreja vestida de cosplay de Gintoki se tragaba todo el programa entero de "Cine de Barrio", donde Carmen de Mairena hacia su entrada espectacular, dejando al publico bocabierto, excepto un niño, ya que era ciego. Mientras que en un mundo paralelo los regalos dan humano y Jesus, Buda y los Arcangeles bailan junto a Yubaba el Caramelldanzen.

Hey, que passa ? He pensat que cada dia comensaré amb una entrada cada vegada més descorcentant. Que decia? Ah, si. Pos nà... torno a la carga con los escritos absurdos del no abuelo Marc. Ja tinc base secreta nuevecita, ja portava 3 mesos sense entrar a casa meva i em va sorprendre molt com ha quedat el resultat final. En aquest mateix moment acabem de posar l' últim prestatge i només faltes algunes petites modificacions, però en principi ja hem acabat.

El divendres em va tocar anar, junto a mas gente de dudable aspecto, a una fiesta de cumple. Todos de etiqueta... mu bonicos. Vam acabar, els que primer vam caure, cap a les 2 de la matinada (no sabia que existís aquesta hora, jo ja estic normalment cap al sexto sueño). Mentres tornava vaig estar pensant sobre la vida i la mort i, sobretot, si les galetes maria son fruit d' una conspiració perquè ens agradin les coses rodones i sobre si perden el seu gust si es fessin quadrades.

I ja està, ara mateix estic combatent contra reyes hormigas del espacio con tutús i no tinc temps per escriure més. Així que us deixo.

Bye-Nee!

Critica doble: LOFT i Seance

Si, és veritat. Kiyoshi Kurosawa no és gaire conegut en el nostre país. Potser algun film si que ha sigut reconegut mundialment (recordem el genial Cure (la seva obra més coneguda) o Pulse, del que hi ha un remake nord americà), però és un director amb molt de talent, per alguna cosa és el millor en materia de terror. Avui us porto dos dels seus millors films (aquí editats per l' estudi Mediatres, del que porta moltes cintes nipones de qualitat, com Dororo o la saga Crows), LOFT i Seance.

LOFT:

La prota amb l' esperit, una de les
millors escenes del film

Una de les seves últimes pel·lícules de terror (la última, Tokyo Sonata, un film de Comèdia Drama, un génere  que només va fer servir en la seva primera cinta: Kandagawa Wars). Ens narra la historia de Reiko (Miki Nakatani, actriu mundialment coneguda per les seves actuacions a The Ring o Seda), una escriptora que va debutar a molt jove edat. Després de 10 anys escrivint perd tota la inspiració (i cau en una depresió), el que provoca que, per recomanació del seu editor, que es traslladi a un tranquil poble. En aquest "acollidor" poble coneix a un professor d' arqueologia (interpretat per l' actor Etsushi Toyokawa, que va interpretar a Otcho a 20th Century Boys) que s' està fent carrec d' una misteriosa momia de 1000 anys. Ensurts assegurats (la protagonista està acosada per un esperit) i alguna que altre relació romàntica fan de LOFT una de les millors cintes del director. Potser la cinta és bastant lenta, com tots els films del director, però en aixó ja estem acostumats en el cinema nipó.

El millor: l' escena del moll i l' escena final, veure a Otcho amb cabell curt.
El pitjor: el ritme lent de la cinta.

Seance:

Momento Random de la peli (Kiyoshi
Kurosawa, ets genial !)

Reconeixem-ho: Kurosawa i l' actor Koji Yakusho fan la millor parella del cinema modern actual (professionalment parlant). Desde que junts van rodar l' obra mestre Cure que no se separen per res. El director és bo, l' actor sublim, per tant és normal que aquestes dues persones es compenetrin amb facilitat. El film relata la historia de Sato i Junko, un matrimoni en aparencia normal: l' home és director de so (ja ho va dir Kurosawa: quant penso en un home normal i corrent em bé al cap la imatge de Koji Yashuko) i ella té poders ultrasensorials que usa en sessions d' espiritisme (séance en frances, d' aquí el nom del títol). Un dia en que Saito va a gravar sons al bosc una nena que fuig del seu secuestrador s' amaga en una de les seves maletes sense que ell se' n donmi compte. La policia va a demanar ajuda a Junko perquè trobi a la nena desapareguda. Quan el matrimoni troba la nena a casa seva ideen un pla per atribuir-se el descobriment de la criatura. Alguna que altre aparició fantasmagòrica i alguna que altre menjada de tarro (atents a l' escena rara dels dos Saitos).

El millor: Koji Yakusho.
El pitjor: potser els no acostumats al cinema de terror trobin la feina de Kurosawa un pél "aborrida".

En resum, Kiyoshi Kurosawa s' ha guanyat amb creus el títol de millor creador de terror. Esperem que ens continui sorprenent amb noves obres mestres.

Canvi Radical

Uolass !!!

No us espanteu, segueix sent el mateix bloc de sempre, sols que l' estic canviant una miqueta, aquest tindrà llums, més color (el negre m' agrada, queda elegant, però busco alguna cosa més). Ja anireu veient que el bloc va canviant (a poc a poc i bona lletra). De primer el nom del bloc ha canviat (tambe l' adreça). He juntat el Meu Bloc i The Serra' s Pastry (el meu bloc principal de cuina) per formar.ne un encara més perfecte. La essencia seguirà sent la mateixa, intentaré desvariar cada cop més, fins que al final us faci por entrar en el bloc.

He deixat el meu altre bloc. Cuina Manga, ja que m' el vaig currar molt. Espero posar-lo en funcionament haviat (no se si faré videos, escrits o qué, però el cas és que el faré i punto (i qui no vulgui que m' esperi a la porta de casa meva i em foti una pallissa, ea!)).

Pastisset de Batata Japonesa (Ino-yokan)

Ingredients (6 persones):

· 2,5 kg de batata japonesa (si no en trobeu podeu fer servir boniatos).

· 400 g de sucre.

· 5 g de sal.

Preparació:

1. Pelar les batates, netejar-los amb compte i tallar-los en rodanxes d' 1-1,5 cm de grossor.         Cuinar-los al vapor fins que la carn estigui tova.

2. Aixafar-los amb una forquilla fins que hi hagi una pasta uniforme (calent es fa millor). Afegir-hi el sucre i la sal i barrejar bé. Deixar refredar sobre el taulell de la cuina.

3. Omplir el motllo -o els motlles, depen de com es vulgui servir- amb la massa y posar a refredar durant unes hores a la nevera.

4. Desmotllar, tallar i servir.

Dango

Ingredients pel dango:

1 tassa de farina d' arròs

1/2 tassa d' aigua bullint

Ingredients per la salsa:

1/2 tassa d' aigua

1/2 tassa de sucre

4 cullerades de salsa de soja japonesa

1 cullerada de mirin

1 culleradeta de maizena

Preparació:

Barrejar la farina d' arròs amb l' aigua bullint. Amassar una mica fins que quedi una massa uniforme.

Formar petites boletes d' uns 2cm de diametre (si es fan més grans no es cuinen bé per dins).

Posar abundant aigua en una olla. Quant bulli, posar totes les boletes. Cuinar durant 5 minuts.

Retirar del foc i escorrer bé.

Per preparar la salsa, es barregen tots els ingredients, excepte la maizena, en una cacerola petita. Es cuina a foc mitjà durant 10-15 minuts perquè redueixi una mica i es dissolgui el sucre. Retirar del foc, posar la maizena, remenar bé i tornar a posar al foc durant 2 minuts perquè la salsa s' espessi.

Enfilar les boletes en les broquetes de bambú, posant 3 o 4 boletes per broqueta.

Banyar el dango amb la salsa i presentar calent en un plat, es serveixen dues broquetes per persona

Bescuit de Iogurt

Ingredients:

• 1 iogur de llimona
• 2 vasos del mateix iogurt de sucre
• 1 i 1/2 vas del mateix iogurt de farina
• 1 i 1/2 vas del mateix iogurt de maizena
• 1/2 vas del mateix iogurt d' oli
• 3 ous
• 1 sobre de llevat en pols
• Mermelada de taronja (opcional)
• Virutes de xocolata de 70% de cacao (opcional)
• Sucre glacé (opcional)

Preparació:
Es posen el iogurt, els 2 vasos de sucre, la farina, la maizena, l' oli, els ous i el llevat dins un bol i es treballen bé, fins que quedi una pasta ben fina. Es fica en un motlle un xic fondo i es fica al forn durant mitja hora (250º). Es punxa amb un escuradents i quant aquest surt net és senyal que el bescuit és cuit. Es deixa refredar i es treu del motlle.

Presentació (opcional):
Un cop tret del motllo es talla per la meitat, s' hi afegeix la mermelada i es tornen a juntar les dues parts del bescuit. A la superficie s' hi tira primer el sucre glacé i tot seguit les virutes de xocolata.

Analisis d' "Assassin' s Creed 3"

Desmond ha tornat, i ho fa potser amb la seva aventura més perfecte, brutal i alucinant de tota la seva historia.

El sistema de combat ha estat creat desde cero

Per comensar dir que Ubisoft ha posat tot el seu entusias-me en aquest titol (amb raó s' ha convertit en el joc  més reservat de la historia). Graficament és una passada, el nou motor gràfic AnvilNext fa meravelles, dotant  el joc d' un realisme mai vist (fins que aparegui The Last of Us). Els moviment de Connor al moure' s son una meravella. El sistema de combat ha estat creat des de cero, basat principalmet en els contraatacs i el combat a dos mans, dotant al Assassin d' una fluidesa i brutalitat imparables i dignes d' un assassí d' aquells temps (la companyia va volguer plasmar la crudesa de la guerra d' independencia) així que sang no en falta, i on ademés d' han incorporat noves armes, com el tomahawk (brutal) o el dard xines (potser el meu preferit), amb el que pots penjar els teus adversaris d' un arbre.

La part de la Frontera és el teu pati,
 on et podràs moure en total lliberat

Les parts dolentes son les seguents. argumentalment és una mica pobre, comparant-ho amb els anteriors Assassin' s Creed (respectivament el original i el II), i és potser el pitjor en tema historia, ja que mentres els seus predecessors tenien una historia molt forta (encara recordaré aquelles conspiracions dels Borja per matar el Papa) aquest sembla només una matanza de Templers gratuita, ademés s' acaba molt rapid (en dos dies em vaig tragar tota la historia. Però mentres la historia de Connor té un final poc digne el que realment té el protagonista és Desmond, ja que aquesta, segons els programadors, és la seva última aventura, amb un final brutal. Ademés el joc té moltes errades del sistema, com objectes flotant a l' aire (he contat prop de 15 mosquets al aire durant tot el mode historia) o les errades de carrega i dialegs. Esperem que amb alguna actualització ho arreglin.

Al finalitzar el mode individual se' ns obre un mon obert, on hi han multitud de missions secundaries i on vas a la teva bola, lliure com un ocell (en aquest cas una aguila).

Però potser el mode més divertit de tots és el multijugador, una millora dels Brotherhood i el Revelations. Amb més de 16 personatges a triar (s' et desbloqueigen més quan obtens punts) i amb multitud de modes per jugar. En aquest mode s' incorporen localitzacions que no apareixen a la historia, com un cementiri de vaixells o el nucli de l' Animus.

En resum, Assassin' s Creed és un dels millors jocs de la temporada, encara que no eclipsa altres com Batman Arkham City o el esperat Bioshock Infinite (del que espero amb il·lusió i del que ja en tinc la reserva feta), però és un joc que de diversió no en falta i amb el que passes molt bones estones.

Saló del Manga y otras sandeces.

Uolass!! Com va la life?

Servidor amb el Chico del Bate (Shonen Bat)

Pos nà, que durant una temporada he tingut el blog poc atés (maleit Assassin' s Creed 3, porque me robas la vida?).

Aquest pont passat (el del 1 al 4 de Novembre) va ser el Saló del Manga de Barcelona, i naturalment hi vaig anar (pensaveu el contrari ?). Que dir del paraís, de la meca dels Otakus? Pos molt bé. Potser el canvi de "territori" no va agradar a tothom (com a minim a mi no em va agradar). Massa espai per a tant pocs estands  minimament importants. Per altre banda s' agraeix la incorporació de la part de menjars (em vaig posar fins l' "ojete" de Daifuku).

El tema de Cosplays ha anat cada vegada millor. El divendres es va poder veure multituts de Cosplays d' alló més interessants, ademés de ben fets, cosa extranya pels temps que corren (inclús hi havia un Shonen Bat (l' antagonista de Paranoia Agent). El meu cosplay de Walter C. Donells (Hellsing) la veritat és que era una miqueta cutre, li faltaven algusn detallets... però en principi molt bé.

Per acabar d' escriure sobre el Saló dir que vaig anar a la trobada dels doblador de One Piece (en català, clar està) i dir que va ser una estona d' alló més entretinguda. 

Per acabar dir que ja he penjat el meu primer gameplay 2.0 de SLENDER.

Buenas, Malas, Regulares !

Torno ha torturar-vos amb els més escrits, que cada cop seràn més llargs, una de les metes que m' he proposat per aquest nou any. Si si, ja sé que encara falta una mica per que l' any acabi (i en principi perquè s' acabi el món, segons els Inques (que la veritat, si no els hi hem fet cas en la tira d' anys ara no els veneraríem perquè augurin la fi de la humanitat)) però al feliç món de Marc (on tot és felicitat, excepte pels unicorn carnivors que pululen per aquelles terres deixades de la mà de Sephiroth) cada dia és final d' any (així que imagineu-vos com deu estar l' economia si cada dia es fa festa i es gasta prop més que 2 platans al dia en materia de preparatius (allà els platans estàn molt demandats, encara que ningú se' ls mengi (llavors per que els deuen fer servir? Ja ho averiguaré)).

Bé, és igual, no hi donem més voltes (tinc la sensació que cada cop em costa més aguantar la cordura). E' toooo... no se que dir. Suposo que explicar una mica el que vaig fer ahir. Com va ploure, no? La veritat és que donava gust estar a caseta mirant per la finestra amb una manteta, no? Donçs no! Resulta què algú (no diré noms) se li va ocorrer la fantàstica idea d' anar a l' Illa Diagonal, a comprar (jo havia d' obtenir uns guants pel cosplay), així que vam anar tot feliços al centre comercial, innocents del que venia, ja que resulta que TOTA BArcelona es va posar d' acord (si s' aguessin posat d' acord no hauria passat el que va passar, així que la frase no va aquí de cap de les maneres) per anar a l' Illa. Entre que plovia, la gent... alló semblava una lata de sardines. Poh nà, que després de passar per marees de gent, nens (aquests no els qualifico de persones... SON MONSTRES!!!) i altres animals, vam arribar al FNAC i allà, casualment feien uns superpacks de 5 mangues de EDT per 10€ i jo vaig aconseguir els 5 primers de Gintama. Perquè de repent Glenat s' havia tornat tan generosa? Suposo que pel divorci que el Març sufrirà per part de l' editorial Shueisha i deuen estar fent liquidació de tomos antics.

Iyatà (aixó vol dir "I ja està" però em fa pal escriure-ho bé (encara que ara ho he escrit bé, així que ha sigut una contradicció). Espero que cada cop més gent lleigeixi aquest blog (ja he arribat a les 1000 visites, tot un record !!)... VINGA VA!! QUE TÉ MUSICA I TOT!!

El Maldito: Tres Dias Muerto

"A veces, la única persona en la que puedes confiar es un hombre muerto."

Hello everybody!!

Començo nova secció al blog, que formarà part de la secció principal Friki per aquí, Friki per allà, i que tractarà principalment de critiques (normalment bones, ja que no sóc d' aquells que donen males opinions, m' agrada molt el món del comic i disfruto molt, per la qual no m' he trobat mai amb ningún comic o novela gràfica dolenta, que segur que n' hi han...) de cómics o noveles gràfiques.

El primer comic que us porto és El Maldito (Cullen Bunn, Brian Hurtt). És una obra policíaca, una novel·la negra en tota regla: les vinyetes ens traslladen a l' época de la llei seca, tota amèrica està sense alcohol i la mafia controla la major part dels negocis al pais. Fins aquí tot normal si no fos perquè dues de les grans famílies del HAMPA estan formades per dimonis, els Aligheri i els Roarke. El protagonista de la historia és Eddie, un humà que té una maledicció: no pot morir. Aquest és contractat per que investigui el segrest d' un dels grans jefes dels Aligheri, que podría provocar una guerra entre bandes.

El Maldito és una d' aquelles obres que cada cop que te la lleigeixes t' agrada més. Bunn escriu amb una exquisitesa, donant una tensió sana a la obra, que es torna una droga. La magistral mà de Hurtt amb la tinta dona una molt bona ambientació a les pàgines (per alguna cosa es diu novel·la negra). En resum, El Maldito és una obra excel·lent, fresca, de les que fa temps que no s' en veuen, digne del millor guió de Hollywood. I de ben segur que molt haviat veurém a les pantalles del cinema una molt bona adaptació.

Tiempo pasado ha

Ostres! Feia mesos que no escribia en el blog (amb excepció de l' analisis de la demo de Resident Evil 6), desde avans de vacances que no m' hi passava. La veritat és que ja havia pensat d' escriure-hi, però em feia bastant mandra, entre videojocs, manga, el Cosplay pel Saló del Manga... he estat bastant enfeina' t. Però ja estic aquí, no patiu.

Per on comensar? << Pel comensament, imbecil >>, direu alguns. He anat de vacances a bastants llocs, donat el moment economic que molts passem pensava que no aniríem a molts llocs. Però una cosa ja he decidit: l' any que ve no vindré tants dies amb els meus pares. Que si, que me' ls estimo molt i tal però em fan anar a llocs (a festes majors, per que fer servir eufemismes) i m' obliguen a relacionar-me, cosa que a mi no m' entusiasma. Però tots els altres dies van anar bastant bé (ara tampoc us explicaré tot el que vaig fer duran les holidays, seria un conyazo, tant per a vosaltres (estimats lectors) com per a mi, que ho hauria de escriure tot i ara em fa mandra, així que us deixaré a vosaltres i a la vostra imaginació per imaginar que és el que vaig fer durant dos mesos d' estiu (si pot ser poseu-hi unicorns, que sempre alegren les histories)).

Després vaig haver de fer la Selectivitat, i l' he aprova' t !! Amb un 5,8 (hem pensava que trauria menys) !

Ja he comensat el Cicle Formatiu de Grau Superior de Il·lustració. El primer dia és sempre el més estresant, ja que no coneixes a ningú i sempre el sentiment de timidesa et posa nerviós i comenses a suar, a parlar sol... (bé, com a minim a mi em passa, deu ser pel trastorn hypulonerviós multiple quantum drive (no se si existeix aquest trastorn, pero a mi em mola com queda)). Però ja vaig localitzar als freaks de la clase i ja m' he relacionat.

Per acabar aquest escrit dir que he aconseguit el DVD original (res de baixar-so d' internet) del Cienpies Humano i ja l' he vista amb bona qualitat. L' únic problema és que, com que és directament importat d' America el DVD no te' l reconeix, però l' ordinador si, per sort. Ha sigut un bon regal d' aniversari (que hem va regalar el meu Alter Ego).

Ara que he actualitzat el blog tornaré a escriure diariament.

Bye-Nee!!!

Analisis de "Resident Evil 6"

Per fi ens podrém moure mentres disparém

El mon de Resident Evil agafa una nova dimensió. El joc a sigut nombrat Dramatic Horror, un nou genere dins el Survival, donant a l' experiencia ni més ni menys que 5.000 infectats i zombies en un sol nivell.

El titol es compondrà per tres campañes, cada una protagonitzada per una parella diferent, en el que`particparàn en Leon o Sherry, la nena de Resident Evil 3 (aquí una miqueta més gran), i en el que es podrà jugar en cooperatiu, tant en pantalla dividida com en online. La veritat és que el titol podria no agradar als fans més aferrims de la gran (i vella) saga de Capcom, ja que es centra molt més en l' acció (estarém desde el primer moment fugint dels morts vivents), com a minim en 2 de les 3 histories. La tercera historia tindrà l' element Survival Horror, amb més d' un ensurt (comprova' t). Capcom tornarà a incorporar puzzles, que van dels més senzills fins dels més complicats, que et faràn tirar el Dualshock 3 contra la pantalla del televisor. I també tindrém enemics nous com els Jav' o, una nova especie d' infectats, molt intel·ligents (poden fer servir armes) i que es poden regenerar. Veurem per fi el somni de Arnold Wesker d' un mon poblet pel Virus-C?

Els grafics son una passada. En cada moment et sentiràs dintre el videojoc (i ta mare et preguntarà si és una pel·lícula). L' única pega que li puc trobar a aquesta demo (i al joc en general) és que et ve totalment en castellà. És veritat que els actors de doblatge són molt bons però desde la traumatica experiencia del fallit Operation Raccoon City no esperava topar-me amb cap altre Resident que estigués en español.

En resum: una primera incursió al nou mon dels zombies i la veritat és que no defrauda gents (Ja tinc ganes d' estar-me 30 hores en que es compon la historia).

Critica de "The Dark Knight Rises" i de tota la trilogia Nolan

Mr. Zasz a Batman Begins,
amb un detall de les cicatrius

Val a dir que com a fan del Creuat Enmascarat no les vaig tindre totes quan vaig veure Batman Begins, inclús al principi no em va agradar. Però al poc temps la vaig tornar a veure i vaig descobrir que aquell director anomenat Cristopher Nolan podia fer molt de bé per l' univers de Batman. El film era un Año Uno: el inici de la llegenda, del justicier. El tema de la pel·lícula era el mateix Batman: qui era, els seus amics, la seva infancia (la mort dels seus pares es potser la part vital de la historia, ja que si no hi hagues orfe no hi hauria Batman), mai en cap cinta del Detectiu Enmascarat s' havia explicat la mort dels progenitors. Els villans, que és per aixó pels que molts en aquest mon llegim el comic, eren ni més ni menys que el Dr. Thomas Crane, també conegut com l' Espantaocells, un llunatic que fa servir la por per derrotar els seus enemics, el gran Ra' s Al Ghul, un home que usa la Fosa de Lazaro per ser inmortal i així poder portar a la realitat la misió de la Lliga d' Assassins: destruir la corrupta civilització de Gotham per que hi surgeixi una nova. El tercer villa, que molta gent segurament va passar per alt, va ser en Mr Zsasz, un sociopata que té el cos ple de talls, un per a cada persona assassinada. Si, bé, és veritat que només surt uns segons, però és un subjecte d' alló més interessant i que tots els fans vam trobar molt acertat en fer que sortís ni que sigués un momentet, com a guiño.

Gran sorpesa vaig tenir quant
 va sortir per primera vegada en
Havey Dent giravoltant el
seu dolar de plata

Tres anys més tard es va estrenar la genial El Caballero Oscuro. En aquesta pel·lícula Batman s' havia de enfrontar a el seu Nemesis: el Joker. El tema d' aquesta cinta era la ciutat de Gotham. En Heath Ledger va fer un treball impressionant en el seu paper de l' arlequí, tan que es va emportar l' Oscar (llastima que morís). Un altre villà que apareix és en Harvey Dent "Dos Cares". Aquí el guió va ser escrit una mica com es va voler, ja que els dos villans no havien sigut gaire fidels pel que fa als seus orgiens: en el comic, en Joker cau en un contenidor de residus toxics i sobreviu, però la seva cara canvia radicalment, semblant un pallasso (no es fa ninguns talls), i en Dos Cares es converteix en el villà perqué en Maroni, en un judici, li tira acid a la cara. Però per alguna raó aquest canvi en els personatges va ser molt interessant i aquí vam descobrir el toc Nolan en l' univers Batman. La cinta no es va emportar cap oscar, però va estar a punt.

Molt acertat donar-li el paper de Bane a Tom Hardy

Després de El Caballero Oscuro Nolan va dir que no seguría dirigint cap altre cinta de la saga si no se li entregava un guió que el motivés a continuar. Poc temps després vam descobrir que tothom s' estava posant mans a la obra en una altre superproducció del Creuat Enmascarat. Van haver-hi moltes suposicions respecte al villà que protagonitzaria la cinta: al principi era el Joker (i per consequencia Harley Quinn), que havia de continuar, però amb la mort de l' actor aixó no va ser possible, després deien que seria el Acertijo, però en Nolan ho va desmentir << el nou villà no és el Acertijo i la gent encara no està preparada per coneixer-lo >>. Al final va ser en Bane (<< Bane és una obra d' art i penso treure-li tot el suc >> (paraules textuals de Nolan)). La veritat és que el capitol final de la trilogia és potser el capitol més perfecte de tota la historia del creuat de la capa (els tres anys de espera han valgut la pena): la historia és insuperable, l' ambientació una delicia, l' Anne Hathaway donan-ho tot en el seu paper de Catwoman... Creieu-me si us dic que "The Dark Knight Rises" (no m' agrada el titol en castellà) és potser la pel·lícula definitiva de superherois DC. La cinta és EPICA (en majuscules). Aquí el tema és la destrucció de la mateixa ciutat de Gotham. Han passat 8 anys desde que Batman veiés com el seu amic Harvey Dent moria mentres era el criminal Dos Cares (aixó recorda una mica a El Regreso del Caballero Oscuro, que per cert, treuran pel·licula animada del celebre comic de Frank Miller). Ara WayneTech perd beneficis a causa d' un projecte que Bruce Wayne va financiar amb quasi tot el capital de l' empresa. El multimillonari està retirat, però dos nous enemics apareixen: Catwoman i Bane. El film té unes quantes sorpreses, tan si ets seguidor de l' heroi en paper com de la trilogia Nolan. El millor? Els ultims minuts. Ja no dic res més per por a fer algun spoiler, així que ho deixo aquí. I si us plau: aneu-la a veure. Val molt la pena.

Katekyo Hitman "Return"

No, no és que estigui veient Katekyo Hitman Reborn ni res per l' estil, sinó és que HE VUELTO (muajajajajaj) ! Si, feia la tira de temps que no escrivia en el blog (no és que no vulgués, és que no tenia temps. He estat super enfeinat amb els examens de recuperació (al final vaig aprovar filosofia, yujuuu !), un cop vaig tindre el batxillerat vaig anar-me a preinscriure als CFGS de Disseny de Videojocs i Entorns 3D. Al final no vaig aconseguir entrar a cap de les escoles a les que vaig escollir, així que només tenia una sortida: matricular-me a una escola privada (TAN-TAN-TAAAAAAN), el problema és que era super cara així que viag anar a l' EAT a preguntar si podia entrar encara al CFGS de Il·lustració i em van posar a llista de espera, com que vaig cursar el batxillerat allà tenia moltes possibilitat d' entrar, i així va ser. Així que ara la meva vocació és il·lustrador. A partir d' aqui, quant tingui el grau de il·lustració intentaré fer un curs a l' Escola Joso de Art Conceptual (per fer aquest curs es necessita un nivell mitjà-alt de dibuix, així que aprofitaré aquests dos anys per practicar molt i poder tindre més possibilitats alhora d' entrar a la Joso, que no és homologada però té molt de renom). Aprofitant que comensaré il·lustració em compraré (o demanaré per reis, si la pasta ens deixa) una tauleta per dibuixar a ordinador.

Vam anar uns quants, bé una amiga i jo, al Gamelab, que se celebrava a Barcelona, més concretament a la Fira de Montjuic. Jo m' imaginava que seria més gran, tipus Saló del Manga (sòc un il·lús) i l' Aisha (així es diu la meva amiga) es pensava que seria més petit, així que ens vam sorprendre a diferents nivells quant vam creuar les portes del Pabelló 1. A part de les escoles de dissenys de videojocs (raó per la que hi vaig anar) hi havien exposats titols que proximament tindrém a les nostres botigues, com el nou Sly Cooper o Luigi' s Mansion (entre una gran varietat de propostes). Una de les parts més interessants (i per tant la que més cua s' havia de fer) era la secció dedicada a GT Academy, un lloc on et posaves al volant d' un cotxe del videocos GT5 i intentaves fer la millor volta al circuit, qui guanyava entrava en un ranking de totta espanya per entrar a una academia de cotxes real i poder pilotar un dels nous models de GT que sortiràn al mercat en un futur no molt llunyà. Una dels moments més emocionants per a mi va ser poder retrobar-me amb autentiques maquines arcade (si si, la de les monedes), on vam passar un molt bon rato jugant a clàssics com  King of Fighters o Tetris o deleitant-nos amb rareses nipones de la talla d' Ultraman. Bé, el cas és que el final es feia un sorteig d' una (bé, en realitat dues) d' una grabadora de gameplays, i per extrany que sembli (donat el meu nivell de sort) em va tocar una a mi. Així que ara estic gravant gameplays com un boig, que ja podeu veure al meu nou canal. En fi, un dia bastant complet.

I per fi estem de vacances (jo, la veritat sigui dita, he estat una mica de vacances tot l' any). Movent caixés, ja que començem mudança la setmana que bé, i poca cosa més.

Així que res, continuaré intentant escriure al bloc.

Bye-Nee!!!

Diari de mudança #1

Ja he comença' t a fer caixes, com es pot apreciar a la imatge. També he tret un dels mobles i he tira' t un munt de coses, del darrere del moble m' he trobat amb uns cantitat enorme de objectes que no recordava que tenia (per fi he trobat la carta de la Flauta de Convoca-Dragones) i vida que segurament a aparegut amb la bruticia acumulada durant ots aquests anys (algunes tenen potes, altres els hi he posa' t nom...). La pròxima cosa que treuré serà el meu armari, on tinc el meu zoo de fongs (no, en realitat hi tinc tota la roba i els cosplays), o sigui que cada cop la meva (proximament ex-) habitació s' anirà fent cada cop més gran.

Top 10 dels videojocs que més m' agraden (part 2)

Del 22/01/12
Number 10: Dissidia 012 [duodecim] Final Fantasy (Psp):

Square Enix ho torna a aconseguir: després de crear altre cop una joia dels videojocs amb Dissidia Final Fantasy, on els herois i villans principals dels 10 primers títols de la saga (i alguna sorpresa) s' enfrontaven entre ells en combats espectaculars i dinàmics, plens d' acció, per aconseguir l' equilibri entre les forces de Chaos i Cosmos.

Ara toca el torn d' entrar en acció a cinc guerrers més (per part de Cosmos) d' altres 5 títols característics de la saga: Kain (Final Fantasy IV), Lightning (Final Fantasy XIII), Vaan (Final Fantay XII), Yuna (Final Fantasy X) i Tifa (Final Fantasy VII), on ademés hi ha argument nou (mes el del joc original), nous tipus de jocs, moviments, armes... en definitiva un imprescindible per tot bon "jugón" que s' apreci.

Number 9: No More Heroes: Heroe' s Paradise (Ps3):

Quant un pertorbat com Suda51 es posa a fer un videojoc podem estar ben segurs que serà la cosa més estranya que un pot imaginar (a no ser que tinguis una ment “estranya” al estil H.P.Lovecraft) i amb No More Heroes la cosa no defrauda. Després de treballar en títols tant esbojarrats com Killer 7, el Mestre Suda51 ens posa a taula un títol amb el que qualsevol freak pot somiar: Travis Touchdoun, un amant incondicional de l’ anime i la lluita lliure, té un objectiu: amb la seva katana laser (comprada per E-Bay) vol aconseguir ser el numero 1 d’ una llista de 10 assassins, matant als respectius individus del top 10.

Amb un gran grup de guinys al mon geek (com una armadura Gundam al saló de casa seva o una prestatgeria plena de figures de noies manga… ehm… alleugerades de roba) i moments hilarants (per guardar has de cagar al WC) No More Heroes s’ ha convertit en un referent de culte en el sector del videojoc.

El joc original és per Wii però amb aquest subtítol Heroe's Paradise, exclusiu per Ps3, s' han incorpora millores noves i jugables (com la opció de combatre contra enemics de la secuela (No More Heroes 2) per Wii.

Number 8: Batman Arkham Asylum (Ps3, Xbox 360):

Si a Arkham City ens adentrem a la presó ciutat, un lloc gegantí on els villans més famosos del còmic s' enfronten entre ells per aconseguir el poder d' aquell lloc mentre Hugo Strange s' ho mira des de la seva fortalesa, a Arkham Asylum la cosa canvia: el Joker ha sigut atrapat per milionèsima vegada per Batman i sigut ingressat al psiquiàtric d’ Arkham (nom amb origen al poble fictici que H. P. Lovecraft posava als seus relats), on tots els dements son tancats. En un descuit en Joker aconsegueix escapar, deixant tancats dins el complexe mèdic a Batman & Co. El Ratpenat haurà d’ atrapar el seu arxienemic i descobrir que està tramant. Amb una ambientació d’ alló més tètrica, un repartiment de luxe (entre els que destaquem l’ Espantaocells, el Acertijo o el mateix Joker), jugabilitat excel·lent (mai vista abans en un videojoc), uns gràfics d’ infart i un guió de pel·lícula (escrit pel Paul Dinni, creador de la sèrie animada dels 90), Batman Arkham Asylum és un dels títols més rodons dels videojocs, considerat el millor de 2008. 

Number 7: Star Wars el Poder de la Fuerza (Ps3, Xbox 360, PC, Ds, Wii, Ps2):

Tots coneixem la saga Star Wars i ben segur que molts us sabeu els diàlegs de memòria. El que segur que no coneixeu és la història secreta que va succeir entre els episodis III i IV. En Darth Vader està buscant els últims Jedis supervivents de la Ordre 66. En una de les seves missions mata a un mestre Jedi, però troba el fill d’ aquest últim, que se l’ emporta perquè sigui el seu aprenent i extermini els últims cavallers jedis que hi ha escampats per tota la Galàxia. Aquest és l’ argument principal del joc, amb un guió del mateix George Lucas i tot l’ esperit de la saga més famosa de tots els temps. Podrem fer us de tots els poders de la força més alguns de nous, destrossar tot el escenari... en resum, un títol per tots aquells que siguin fans incondicionals d’ Star Wars.

Number 6: Odin Sphere (Ps2):

Qui no ha somiat mai en veure els seus dibuixos en moviment com un s’ imagini. Donç aixó és els que van intentar la gent d’ ATLUS i, més o menys, ho van aconseguir. Ara podem jugar a un dels jocs més perfectes del catàleg de Ps2. El començament del joc ja pots imaginar-te que estàs dintre un còmic en moviment.

Els gràfics son impactants, tant que podrien passar pe un títol de Ps3, la banda sonora és excel·lent, argument implacable... tot junt forma un joc que, si bé ha passat desapercebut al llarg de la vida que ha tingut la veterana de Sony, és un joc que molts dels venedors de videojocs et recomanaran o et felicitaran per la compra del títol (a mi em va passar) i que ara, si busques bé, el pots trobar per 5 miserables euros.

Number 5: Mirrors Edge (Ps3, Xbox 360):

Quant EA va dir que faria un dels millors videojocs en primera persona de totts els temps quasi ningú s' ho va creure. El 2008 EA, juntament amb els programadors DICE, van complir la seva paraula: van crear el joc més perfecte mai creat (o imaginat).

Amb uns gràfics soprenents (hi han moments que un no sap si està jugant a un videojoc o és la vida real), una jugabilitat perfecte per la primera persona (si no ets un veterà de jcs com aquests no passa res, és molt fàcil de controlar), una BSO de fàbula i un argument al més pur estil de Hollywood: en un futur no molt llunyà, Fait és una Runner (traficants d' informació) que corre a contrarrellotge per burlar un govern dictatorial, esquivant policia i altres forces de l' ordre.

Un joc que t' emocionarà, milimalista i perfecte.

Number 4: Bayonetta (Ps3, Xbox 360):

Qui no ha somiat en la novia perfecte: escultural, divertida... donç tot aixó ho té Bayonetta, una bruixa d' alló més sexi que lluita contra angels al més pur estil Devil May Cry (i es clar! Ja que és del mateix creador de la saga).

Al moment 1 que agafes el mando i poses el disc el teu televisor es converteix en una festa de ball, sang i noies perfectes. Amb un gran arsenal d' armes Bayonetta fa front a multitud d' enemics disparant amb les mans... i els peus !!! Si si, la nostr bruixa preferida té incorporada a les cames dos pistoles.

Amb enemics d' alló més barrocs (no, barroco tu) i amb momentasos com les invocacions de les besties de l' inframont Bayonetta es va convertir en un referent de Ps3.

Number 3: Alice Madness Returns (Ps3, Xbox 360, PC):

Cap a l' any 2000 els usuaris de Mac van poguer disfrutar amb un dels videojocs més demencials que s' havien vist fins ara: Alice American McGee' s que tractava d' ua alicia que era transportada a un Païs de les Meravelles esbojarrat i caòtic despres de ser testimoni de la mort de la seva familia en un incendi que, segons la mateixa Alice, havia provocat ella. Era un joc molt extrany però fantastic al cap i a la fi.

Ara, el 2010, American McGee' s ens torna a transportar altre cop al Pais de les Meravelles, amb una Alice 10 anys més gran que veu com el seu estimat mon ha sigut corromput per una força més poderosa. La noia haurà de frenat la corrupció, saltant del seu mòn (els barris baixos de Londres) al seu món imaginari (o no tant imaginari).

Amb molts espectes de l' obra original de Carrol (com el Barreter Boig, la Reina de Cors,o els guerrers naips (amb un disseny fascinant)), Alice Madness Returns trenca tots els estereotips del conte clàssic i ens transporta a un món que, si mes no, és una metàfora de la mateixa ment humana.

Number 2: Final Fantasy XIII (Ps3, Xbox 360):

Feia temps que l' esperavem i quant va arribar a les nostres vides ens va emocionar de del primer moment. La historia era fantàstica, els personatges tenien una humanitat mai vista abans a la saga, la banda sonora, com sempre, irrepetible. Així ens va arribar, al llarg de 5 llargs anys, la obra més fantàtica de Ps3.

Amb els millors gràfics fins el moment, jugablitat clàssica i nova a la vegada, un disseny de personatges increiblement polit... Final Fantasy XIII s' ha convertit, altre vegada en un clàssic dels videojocs, aixó si: fins que arribi Final Fantasy XIII-2 el mes que ve.

Number 1: Final Fantasy VII (PsOne, Ps3):

El RPG per antonomacia, la obra mestre més famosa dels videojocs, la HISTORIA. Final Fantasy VII és, i serà, el millor videojoc de tots els temps.

L' argument és perfecte, els personatges innolvidables (Sephiroth al poder !!!!), una BSO magistral... ens explica la història d' un noi, Cloud Strife, que s' uneix al grup ecologic AVALANCHA per frenar a la companyia Shinra, el que no sap és que la seva aventura està només comensant.

Amb moments d' alló més emotius, combats per torns que han definit la saga... Final Fantasy VII no només és un videjoc, és un relat que ens fa emocionar cada moment de la nostra vida.

Top 10 dels videojocs que més m' agraden (Part1)

Del 20/04/12
Com que aquestes vacances estic súper avorrit i no tinc res a fer he estat fent un ranking amb els millors jocs que tinc sota el meu poder. Son jocs molt recomanables.

Number 10: Mana Khemia, Alchemist of Al-Revis (Ps2):

Aquest titol, creat per Gust, responsables de la saga Atelier Iris, tracta principalment de l’ ús de l’ alquímia i la transformació d’ objectes.

El protagonista, Vayne Aurelius, arriba a una escola d’ alquímia, on se l’ hi uneixen personatges tant estranys com un presumpte superheroi, una noia gat amb les hormones revolucionades o un alienígena amb un pompó al cap (la cosa més normal del món).

El joc, com tot bon RPG, té molts combats (potser la part més fluixa del videojoc) que, depèn de l’ hora del dia, seran de diferent nivell. Al derrotar-los tiraran ingredients amb els que podràs fer nous objectes. Com bon joc de rol clàssic, Mana Khemia exigeix paciència i ganes, però en poques hores estaràs sumit en el seu argument.

Part negativa? El nivell gràfic no és per tirar cohets (sempre pensant en un joc de Ps2), les animacions estan poc elaborades i els protagonistes i escenaris tenen molt poca resolució. Però els enemics són molt originals i els combats estan plens de sorpreses visuals.

Es pot dir que Mana Khemia es terreny conegut pels fans de la saga Atelier y el rol estratègic de Gust o Nippon Ichi, per tant és un títol pels que vulguin iniciar-se, ja que és divertit, accessible i que al cap del temps resulta molt adictiu.

Number 9: El Shaddai, Ascencion of the Metatron (Ps3, Xbox 360):

Un bon dia un japonés va obrir la biblia i va inventar un dels jocs més xalats de tots els temps. Un heroi ai omà (perdò, m’ ha sortit la part gayer) celestial que vesteix amb texans, un Lucifel que parla amb Deu a través d’ un movil, els quatre arcangels convertits en cignes, un angel caigut –Sariel- que sembla el Bowie dels 70 o un altre -Ezekiel- que cria una parella de porcs gegants com si fossin els seus fills sòn només algunes de les coses més extranyanyes que trovaràs en el joc.

De l’ estetica de el Shaddai s’ en parlarà durant molts anys. La barreja de cel shading amb l’ estilisme digne dels Locomia, i els seus escenaris sempre en total moviment (sembla un oli vivent) converteixen el joc de Sawaki Takeyasu en un espectacle tant desconcertant com genial.

En general és un joc genial: una bona historia, narrada des de diferents punts de vista, uns gràfics fantàstics, els credits inicials, la veu de Lucifel (Jason Isaacs) o la seva peculiar acció.

Number 8: Final Fantasy IV Complete Collection (Psp):

Fer un remake d’ un Final Fantasy sempre és arriesgat però ja que el quart capitol de la saga va cumplir 20 anys aquest 2011 Square Enix es va posar les botes i ens ofereix un de les millors entreges de la saga en HD i amb nous elements, com jugabilitat millorada o un nou capitol, anomenat After Years, protagonitzada per Ceodore, el fill de Cecil i Rosa, i que passa una decada més tard dels aconteixements del Final Fantasy IV original, i que té molta duració, cosa que fa perfecte un titol que per si ja ho era.

Ens tornarém a trobar amb tots aquells personatges que ens van fer somiar: Cecil, Rosa, Kain, Rydia o Edward a les poques hores de comensar el joc ja ens arriben al fons del cor. Han pasat deu anys des de que vaig jugar al capitol per PsOne (tenia 8 anys) i encara s’ em posa la pell de gallina en escoltar el Theme Of Love de Nobuo Uematsu (ara remasteritzat). Ademés se li ha afegit un altre capitol, Interlude, que dura 5 hores i enllaça amb els dos capitols primcipals. Si no teniu el record clar de FFIV és més recomanable jugar els capitols en ordre.

Final Fantasy IV: the Complete Collection és un dels legats més purs de la companyia nipona gracies al seu respecte amb el que ha mimat el seu sempre meravellós mon, ens fascina amb màgies sempre veteranes, la seva espectacular banda sonora i el seu guió solid, perfecte i multiplicat per tres en aquesta ocasió, que perdurarà per sempre als nostres cors gracies a aquella composició infinitament evocadora anomenada Theme Of Love.

Number 7: Bioshock (Ps3, Xbox 360):

Va sortir en un principi com un joc per Xbox 360, on als usuaris de la plataforma de Sony s’ ens va posar els dents llargs. Però va arribar el moment en que 2K Games va descobrir que el potencial gràfic de la consola de Sony donava molt per si. Take 2 y Digital Extremes van fer possible aquest somni i els usuaris de la Play 3 vam aconseguir adentrar-nos a la claustrofòbica Rapture.

Tots els elements de l’ entrega original estan presents. Aquesta aventura d’ acció en primera persona ets posa a la pell d’ un “heroi per accident”. Una persona de la que sabràs ben poc però que per casualitat, descobreix enmig de l’ oceà la ciutat de Rapture, autentica protagonista del joc. Construïda com una oda a la llibertat, on els homes podien treballar, expressar-se i investigar sense l’ autoritat de la política o la religió (vaja, el món perfecte), però alguna cosa va sortir malament i la ciutat es converteix en un autentic malson plena de criatures d’ alló mes perilloses...

La iconografia clau del joc resideix en els Big Daddys, engendres embotits en escafandres, acompanyats sempre per unes nenes petites que d’ innocents en tenen ben poc. Al llarg de l’ aventura coneixeràs el que li va passar a Rapture i, alhora, trobar una manera de sortir-ne viu.

L’ Art Decó que acompanya la ciutat, l’ arquitectura, la banda sonora (una de les meves preferides (sapigueu que a mi m’ agrada el jazz)), els gràfics (l’ aigua que envolta la ciutat està super ben aconseguida), l’ ambientació fosca on només alguns dels elements que fan de Bioshock un joc per disfrutar a les fosques i amb els altaveus al màxim. 

Number 6: Shadows of the Damned (Ps3):

Quan tres grans bojos genis del videojoc com Suda51 (No More Heroes), Shinji Mikami (Resident Evil/God Hand) i Akira Yamaoka (Silent Hill) es reuneixen i planegen un projecte junts només en pot sortir una parrafada genial obra mestre. La premissa de Shadows of the Damned és tant vella com la pròpia historia de la humanitat. És el mite d’ Orfeu, la Divina Comedia de Dante, Ghost N’ Goblins. Tot aixó en clau Punk ! Junts van perpetrar aquella obra sense sentit anomenada Killer7, i ara signen aquest psycho-punk action thriller atestat de referències al cine de terror, un humor negre i cafre, i una banda sonora de Yamaoka fan d’ aquest joc una obra inquietant, on l’ element principal és un shooter.

L’ argument tracta de Paula, la novia d’ un motorista anomenat Garcia, és segrestada pel senyor dels dimonis, cosa que el “macho” Garcia ha de rescatar-la, sempre amb l’ ajuda de Johnson, una delirant calavera parlant que serà el teu company i arma, ja que es pot transformar en el que Garcia vulgui.

A molts usuaris Shadows of the Damned els semblarà curt (els 5 capítols duren al voltant de 10 hores), altres una xorrada com una casa. A mi em sembla una xifladura que em fa disfrutar a cada moment.

  

Number 5: Mortal Kombat (Ps3, Xbox 360):

Senyores i senyors, nens i nenes, simis i amfibis. El rei indiscutible de la lluita ha tornat! Després de la estranya i no molt fantàstica Mortal Kombat vs DC Universe NetherRealm Studios s’ ha posat les piles i va canviar la mecànica d’ aquest per portar-nos altre cop l’ esperit que caracteritza una de les series de videojocs més besties, violentes i divertides de tota la historia dels videojocs d’ arcade (si si, d’ aquells en el que et gastaves tota la paga en les recreatives del poble a l’ estiu). Street Fighter és el deu indiscutible d’ aquest honorable gènere que és la lluita, ja que es caracteritza per la seva complexitat i profunditat en la seva mecànica, però Mortal Kombat té un no-se-que que el fa preferible al un dels videojocs més famosos de tota la historia. DC ja va prohibir que se’ ls treiessin les visceres a Batman & Co., així que els Fatalities i la violencia van ser edulcorats, cosa que va fer que la fama de la saga baixés.

En una enquesta que es va fer de part de NetherRealm Studios va fer que la companyia enfoqués el joc cap el que era més característic: la sang. I així ho van fer, aquest nou Mortal Kombat és l’ entrega més violenta i sagnant dels seus vint anys d’ historia (és mooooooooooooooooooolt sagnant). Una altre petició que els fans van fer va ser que tornés la mecànica 2D, ja que les tres primeres entregues de la saga (MK4 va ser desastrosa, ja que era únicament en 3D) van ser de les millors que s’ ha vist mai. Però la companyia tenia una suggerencia, que ha afegit a l’ entrega: ara podem disfrutar els combats en 3D i 2D a la vegada, és a dir, cos a cos és en 2D, però pels atacs en projectils i altres son en 3D, cosa que dona profunditat.

I com no, tornen els amics de sempre: Scorpion, Johnny Cage, Sonya Blade, Sub-Zero, Baraka...

En resum, és un joc que si no tens a la teva estanteria no et pots considerar un fan dels videojocs. Aixó si, compte amb els sensibles de panxa.

 Number 4: Classics HD. ICO & Shadow of the Colossus (Ps3):

Sembla ser que el sector del videojoc té un estrany símptoma que té com a efectes la remasterització de clàssics del sector: Ubisoft amb la trilogia Splinter Cell, Konami a les sagues Silent Hill i Metal Gear Solid, i Sony C.E. amb totes les entreges de God of War (les de Ps2 i les de Psp), i en especial amb les dues obres de culte de Fumito Ueda: ICO i Shadow of the Colossus. Amb totes les remasteritzacións realitzades aquesta és, sens dubte, la més justificada. Quan van ser llençades al mercat les dues entregues no van gaudir de la fama que es mereixien (ho van ensenyar les llistes de vendes), però amb el pas del temps i el “boca a boca” van fer augmentar el seu prestigi i van disparar la seva cotització entre els col·leccionistes.

Aquesta col·lecció HD afegeix multitud d’ extres, com els de la edició PAL d’ ICO (el mode dos jugadors, els subtítols en anglès per a Yorda...). La pregunta és: si ja tens els jocs quant van sortir al seu moment cal gastar-se 40€ per quasi el mateix ? Depèn, si t’ es igual no cal, però si vols disfrutar de una qualitat d’ imatge (1080p) i so (7.1) inigualables llavors aquesta és la teva recopilació. Amb ICO la cosa respecte els gràfics canvia moltíssim (Shadow of the Colossus aguanta molt bé el tipus), el guió dels dos títols és impecable i la visió dels colossos és increïble. Si no la tens no ho dubtis, t’ estàs perdent una joia.

 Number 3: Kingdom Hearts Birth by Sleep (Psp):

Des del minut 1, quant vaig introduir el UMD dintre la meva Psp i va sonar la cançó Simple and Clean d’ Utada Hikaru un cumul de records van tornar a la meva ment. Vaig recordar com un noi anomenat Sora es convertia en el portador de la Clau-Espasa i viatjava a través de mons, on dues de les mitologies més famoses: Disney i Final Fantasy es donaven la ma i creaven un dels millors RPGs de tota la decada. Després de pasar-me la primera entrega i de descobrir que segones parts sempre son millors (amb el fantàstic Kingdom Hearts 2) he tornat a somiar despert. Kingdom Hearts Birth by Sleep és la precuela de la segona saga més famosa de Square Enix, eprò no és una precuela per anar fent gana per l’ arribada de l’ esperat Kingdom Hearts 3, no no, el gran Tetsuya Nomura i els seu equip de creadors fantàstics s’ ha passat 3 llargs anys per donar forma i vida a un titol que té tota la màgia de les entregues enteriors. Aixó si, no ens trobarém amb l’ estimat Sora i companya, sinó que trobem un nous catàleg de personatges, tres protagonistes: Terra, Ventus (clavat a Roxas de Kingdom Hearts 2 (el perquè surt en aquest titol i que no revelaré)), i Aqua. Tots tres son portadors de claus-espases. Per una serie de aconteixements els tres amics es separen, cosa que hauràs de controlar cada un per separat, aixó si, amb historia pròpia, i on viatgen per diferents mons, vells i nous, de la mitologia disneyiana, per acabar una história que és, a la vegada, màgic i meravellós, com tots els Kingdom Hearts, i on es responen totes les preguntes que ens vam fer al seu dia amb les anteriors entregues.

Number 2: Persona 3 FES (Ps2):

La sorpresa em va envair el cos quant vaig saber la noticia. Feia només uns mesos enrere que els europeus vam poguer disfrutar d’ un dels millors RPGs de la historia: Persona 3. I el novembre de 2008 ens va arribar la versió millorada: Persona 3 FES, la versió revisada i augmentada d’ aquesta joia, que tantes alegries ens va transmetre.

En aquest joc de rol dels programadors Atlus, el seu jove protagonista és un recent vingut a l’ institut. Tot sembla normal, però el nostre protagonista pot veure les “Sombres”, dimonis que amenacen el planeta terra. Per sort per la humanitat, aquest estudiant y un grup d’ aliats son capaços d’ invocar als Persona, esperits dotats de grans poders. Sota aquest plantejament, el joc combina dos elements: l exploració del Tartarus (una titànica torre plagada de masmorres), on el jugador lliura combats contra les Sombres, mentre que descobreix el difícil argument. Però el que realment caracteritza la saga està en el desenvolupament diürn, en el que assisteixes a diferents classes, fas nous amics, organitzes excursions... Ademés d’ aquests elements, originals de l’ entrega Persona 3, FES té 30 hores addicionals d’ aventura, 23 Personas noves, un inèdit sistema de fusió d’ armes, més seqüències d’ anime... En resum, Persona 3 FES és una completa renovació d’ un gran joc de rol. 

Number 1: Batman Arkham City (Ps3, Xbox 360, PC):

Com era d’ esperar en primer lloc a caigut el fantàstic Batman Arkham City. És com un somni fet realitat: veure a Batman en acció, volant pels aires i repartint cops de puny a tort i a dret, és una de les coses que qualsevol fan del detectiu emmascarat més famós de tots els temps sempre ha volgut.

El joc té una ambientació insuperable, uns personatges que tenen un carisme increïble, acció a caudals... Tots aquests elements han fet que el còmic de Bob Kane hagi sigut l’ objectiu de Rocksteady alhora de fabricar un dels millors jocs de l’ any.

La seqüela del gloriós Arkham Asylum és 5 vegades més fantàstic: el mapa és 5 vegades més gran, els combats són 5 vegades més grans (en Batman s’ enfrontarà fins a 28 enemics en un combat), hi ha 5 vegades més villans en acció... I la possibilitat de jugar amb Catwoman (personatge que té molt a veure amb l’ argument principal de joc) és una experiència irrepetible. Paul Dini, guionista del Batman animat dels 90, s’ ha encarregat de donar forma a aquesta historia que no et deixarà indiferent. És com un bon còmic en moviment.