Crítica de "Confessions"

La filla de Miroguchi ha estat
assassinada per alumnes de la classe

Ja està, me l' he acabada de veure i puc dir, sense temor a equivocarme que Confessions és una de les millors pel·lícules asiàtiques que s' han fet mai. El film és poesia en si, ja desde l' argument a les fantàsiques imatges que ens proporciona la última genialitat de Tetsuya Nakashima (director d' altres joies com Kamikaze Girls o Beautiful Sunday). Aquesta cinta, nominada als Oscars de 2011, està basada en la novela homonima de Minato Kanae i és una combinació de drama terrorífic i cru (algunes escenes recorden bastant a Battle Royale, un altre film on els protagonistes, també alumnes, les pasen "putes").

Per resumir una mica i no pasar-me amb el temps que penseu estar llegint aquestes paraules ens explica un meticulós pla tramat per la profesora per venjar els assassins de la seva filla. Peró el plat fort, el que dona un aire diferent a la pel·lícula, son les confessions que es van fent al llarg del ben elaborat guió (que té més canvis que una temporada sencera de Perdidos), que van desde la professora fins als mateixos alumnes que han comés el crim. Ademés la pel·lícula va tindre exit gracies també al tema inedit Last Flowers, del grup anglés Radiohead.

Les relacions entre els personatges
van agafant més força a mida que
la pel·lícula avança

El film és una crítica del sistema de protecció al menor (fins als 14 anys no pots ser jutjat). La senyoreta Miroguchi (interpretada per Takako Matsu) s' oposa a aquesta llei i farà el impossible per venjar-se dels assassins. El film també és un ensaig sobre l' etapa en que un nen es converteix en adult, ensenyant els dilemes i obstacles que la societat actual ens posa davant. Una narrativa que copsa per la seva agressivitat i unes interpretacións a cada qual més intensa i forta (els personatges els odies i els adores a la vegada) son la cirereta del pastís en aquesta fabula sobre la vida, la mort i, com no pot ser menys, de la venjança (que com tots sabem, és un plat que es serveix fred).

Motius per anar a París

Com alguns ja deuen saber (els que principalment es mouen pels mateixos cercles socials que jo) a Paris se celebrarà el Saló del Llibre, viatge que faré amb l' escola. Donç bé, avui m' he enterat que... (per favor redoble de tambores) HIKARU NAKAMURA, L' AUTORA DE LAS VACACIONES DE JESUS Y BUDA HI ANIRÀ! Estic superemocionatqueparlomoltrapidinosem'entén! Si, penso estar fent cua al davant de l' entrada del saló, amb provisions per 3 dies, amb el meu bakuto per estomacar els que es colin "sense volguer" i quan estigui al davant seu (el recorregut de l' entrada a l' Stand on firmi passarà camera lenta, amb la cançó aquella de les carreres (suposo que se m' ha entés)) la segrestaré (avans que em firmi el comic, només faltaría) i me la emportaré a mi patria, on la obligaré a dibuixar per a mi, cerant així una nova era de obscuritat (no se com Jesus pot fer mal rotllo, es mas mono!).

Otro orden de cosas: d' aquí poc és el Saló del Comic. Bé, d' aquí poc no, falta encara fins Abril (per cert, quin cartell més horrible el d' aquest any). Així que l' altre dia em vaig dir, jo que tendeixo a parlar sol encara que hi hagi gent al meu costat: empezaré ha hacer mi Cosplay, ja que després, segurament, no tingui temps o la rata mutante de la meva habitació m' haurà fet servir de conejillo de indias para escribir sus novelas de misterio (barra) romance (barra) situaciones absurdas para pegarse un tiro. Així que demà començo el meu cosplay de... (otro redoble porfaplis) AMIGO!! O TOMODACHI! DE 20TH CENTURY BOYS! Si, esclavos mios, penso anar del maloso malossín (que lleva un condon en la cabeza) del manga superventas de Naoki Urasawa. Espero que muy pronto lo haya acabado y haga alguna foto.

Cuantas surprises, eh? Espero que con eso tenga mas seguidores en el blog, aunque dudo que alguién se interese por lo que hago... (modo trauma de Dororo ON)

Analisis de "DMC (Devil May Cry)"

Ja ha arribat a les nostres terres el esperadíssim reboot de la saga d' acció Devil May Cry. Si, és veritat que el joc ha creat molta polémica (sobretot pel nou look de Dante, que aquí apareix amb una pinta de Emo).

Però les coses clares: DMC és potser la millor entrega de la saga, tant espectacularment com argumentalment. Aquest reboot és una precuela, on ens explicaràn els origens del protagonista i com es va anar fent caçadimonis. En una epoca contemporània on els dimonis controlen la major part del mon, a través dels medis de comunicació, els polítics o el mercat global, apareix l' Ordre (comandat per Vergil, el germà bessó de Dante), un moviment que pretent destruir aquestes criatures.

Aquesta entrega promet ser la
millor de les aparegudes en la
actual generació

Combos infinits (amb només 2 botons pots precenciar autentics espectacles) amb multitud d' armes, algunes ja conegudes (com el duo de pistoles Evony & Ivory) i algunes noves, com una dalla anomenada Osiris. Gràfics increibles (el motor gràfic Unreal Engine segueix sent el preferit per a molts programadors), però sobretot aquell toc de macarrisme que caracteritza tot bon videojoc protagonitzat per el nostre exterminador de dimonis preferit. També fer menció a la nova habilitat, la suspensió demoníaca, on, a part de fer més poderós a Dante li canviarà el cabell a color blanc, així que si que veurém al Dante original en acció.

La prova de demo, que és la que hem provat, ja que de pasta n' hi ha poca i ja està reservat el nou Bioshock Infinite, consta de dos nivells totalment diferents entre si. El primer és principalment per ensenyar els moviments del nostre protagonista, enfrontant-se a multitud d' enemics (depén de la dificultat (bastant fàcil, per cert) en sortiràn uns o altres) en una ciutat que està, literalment, poseida. I l' altre nivell és, sencillament, un combat contra un dels final bosses que ens trobarém: un Succubo de dimensions tan desomunals com fastigos, l' autentic repte de DMC.

El joc ens ve en complet doblatge al castellà, cosa que no m' acaba de convencer. També li falta polir alguns frames i canviar una mica el sistema de combat, que fa una mica "el baliga balaga". Però en definitiva és un bon videojoc, molt recomanat pels amants del Hack 'n Slash de tota la vida.