Crítica de "Los Miserables"

Tot s' ha de dir: el cinema músical no m' entusiasma massa, sobretot després de veure Moulin Rouge. Però si que he disfrutat amb clàssics com el Mago de Oz, Oliver (la versió de 1968, amb un més que genial Ron Moody en el paper de Fagin) o un Mundo de Fantasía. També soc molt donat als musicals de Broadway (recentment vaig tornar a veure los Productores), m' encanten. Així que no em podia perdre per cap de les maneres un dels millors músicals de tota la historia del cinema: los Miserables.

Los Miserables està ambientada a la França del segle XIX i és principalment una historia d' amor no correspós i de traició. Jean Valjean (interpretat per Hugh Jackman i les seves patilles) és un exconvicte que està perseguit per la llei, o més ben dit pel policía Javert (Russell Crowe y su vozarraca). Un dia promet a Fantine (Anne Hathaway) que cuidarà de la seva filla Cossette (Amanda Seyfried). A partir d' aleshores les seves vides canviaràn per sempre.

Russell Crowe interpreta a un malo
malíssimo

Actors excel·lents, escenografia impactant (amb una estética més que notable) i, com no podia ser menys, unes cançons que no s' obliden facilment, les autentíques protagonistes de l' obra, que eclipsen als artistes (en versió original, clar està. N' hi han cinc d' elles que, literalment, m' han tret l' alé (no us enganyo, son una autèntica passada) i dues d' elles que se' t salten les llàgrimes (els dos minuts del primer pla de la cara de Hathaway li han permés, amb molta justicia, la segona nominació a l' Oscar). Però les autentiques estrelles de la funció, qui m' han atret especialment l' atenció han sigut, ni més ni menys, que la parella Sacha Baron Cohen - Helena Bonham Carter, potser la nova parella d' or del cinema (ja es pot anar preparant en Deep).

Moment que dona pas a l' escena més
genial que ha donat el cinema en els
ultims anys.

En resum, los Miserables és una pel·lícula fantàstica, encara que per alguns se' ls hi pot fer bastant llarga i pesada (has d' anar MOLT conscient de que vas a veure un auténtic músical, on els dialegs sense cançó es poden contar, literalment amb les mans (crec que en son uns 9 o 10), i si a més son 2 hores i 30 minuts pots, inclús, acabar marxant de la sala). Però si has disfrutat amb algun que altre musical (o com a mínim amb Disney) és una opció més que recomanable en les grans superproduccións.

El millor: Anne Hathaway, les cançons, el duo Cohen-Carter, les patilles de Hugh Jackman.

El pitjor: potser un pél llarga (encara que no per mi), per les poques linies de dialeg que hi ha es podríen haver estalviat el el doblatge en castellà.

Crítica de "Confessions"

La filla de Miroguchi ha estat
assassinada per alumnes de la classe

Ja està, me l' he acabada de veure i puc dir, sense temor a equivocarme que Confessions és una de les millors pel·lícules asiàtiques que s' han fet mai. El film és poesia en si, ja desde l' argument a les fantàsiques imatges que ens proporciona la última genialitat de Tetsuya Nakashima (director d' altres joies com Kamikaze Girls o Beautiful Sunday). Aquesta cinta, nominada als Oscars de 2011, està basada en la novela homonima de Minato Kanae i és una combinació de drama terrorífic i cru (algunes escenes recorden bastant a Battle Royale, un altre film on els protagonistes, també alumnes, les pasen "putes").

Per resumir una mica i no pasar-me amb el temps que penseu estar llegint aquestes paraules ens explica un meticulós pla tramat per la profesora per venjar els assassins de la seva filla. Peró el plat fort, el que dona un aire diferent a la pel·lícula, son les confessions que es van fent al llarg del ben elaborat guió (que té més canvis que una temporada sencera de Perdidos), que van desde la professora fins als mateixos alumnes que han comés el crim. Ademés la pel·lícula va tindre exit gracies també al tema inedit Last Flowers, del grup anglés Radiohead.

Les relacions entre els personatges
van agafant més força a mida que
la pel·lícula avança

El film és una crítica del sistema de protecció al menor (fins als 14 anys no pots ser jutjat). La senyoreta Miroguchi (interpretada per Takako Matsu) s' oposa a aquesta llei i farà el impossible per venjar-se dels assassins. El film també és un ensaig sobre l' etapa en que un nen es converteix en adult, ensenyant els dilemes i obstacles que la societat actual ens posa davant. Una narrativa que copsa per la seva agressivitat i unes interpretacións a cada qual més intensa i forta (els personatges els odies i els adores a la vegada) son la cirereta del pastís en aquesta fabula sobre la vida, la mort i, com no pot ser menys, de la venjança (que com tots sabem, és un plat que es serveix fred).

Motius per anar a París

Com alguns ja deuen saber (els que principalment es mouen pels mateixos cercles socials que jo) a Paris se celebrarà el Saló del Llibre, viatge que faré amb l' escola. Donç bé, avui m' he enterat que... (per favor redoble de tambores) HIKARU NAKAMURA, L' AUTORA DE LAS VACACIONES DE JESUS Y BUDA HI ANIRÀ! Estic superemocionatqueparlomoltrapidinosem'entén! Si, penso estar fent cua al davant de l' entrada del saló, amb provisions per 3 dies, amb el meu bakuto per estomacar els que es colin "sense volguer" i quan estigui al davant seu (el recorregut de l' entrada a l' Stand on firmi passarà camera lenta, amb la cançó aquella de les carreres (suposo que se m' ha entés)) la segrestaré (avans que em firmi el comic, només faltaría) i me la emportaré a mi patria, on la obligaré a dibuixar per a mi, cerant així una nova era de obscuritat (no se com Jesus pot fer mal rotllo, es mas mono!).

Otro orden de cosas: d' aquí poc és el Saló del Comic. Bé, d' aquí poc no, falta encara fins Abril (per cert, quin cartell més horrible el d' aquest any). Així que l' altre dia em vaig dir, jo que tendeixo a parlar sol encara que hi hagi gent al meu costat: empezaré ha hacer mi Cosplay, ja que després, segurament, no tingui temps o la rata mutante de la meva habitació m' haurà fet servir de conejillo de indias para escribir sus novelas de misterio (barra) romance (barra) situaciones absurdas para pegarse un tiro. Així que demà començo el meu cosplay de... (otro redoble porfaplis) AMIGO!! O TOMODACHI! DE 20TH CENTURY BOYS! Si, esclavos mios, penso anar del maloso malossín (que lleva un condon en la cabeza) del manga superventas de Naoki Urasawa. Espero que muy pronto lo haya acabado y haga alguna foto.

Cuantas surprises, eh? Espero que con eso tenga mas seguidores en el blog, aunque dudo que alguién se interese por lo que hago... (modo trauma de Dororo ON)