Critica de "Barking Dogs Never Bite"

Avui ha començat al CEO (Centre d' Estudis Orientals) el cicle de cinema dedicat al director coreà Bong Joon-ho. Aquest director és conegut especialment per la seva cinta The Host, guanyadora del Festival de Sitges l' any 2006. Però avui no anem a parlar d' aquesta cinta (aixó ja tocarà un altre dia). Avui us vinc a parlar de la cinta (la primera que el va llançar a la fama) Barking Dogs Never Bite (Perro Mordedor no Muerde).

Alguns dels moments de la cinta
són bastant randoms

L' escenari on passa tot l' argument és un bloc d' apartaments (molt semblant al del manga Pesadillas, de Katsuhiro Otomo) pertanyent a l' epoca del boom de la construcció que va patir el pais cap als anys 60-70. Un matrimoni amb problemes (ademés esperant una criatura) amb el marit estudiant per ser professor i la dona amb el únic subsidi de la casa; una jove dona de fer feines/oficinista/ dependenta d' una tenda de joguines i un devorador de gossos son només alguns dels protagonistes d' aquesta genial fabula, dirigida per un dels directors més prolífics dels nostres temps.

La banda sonora és excel·lent, amb tocs de acid jazz. Els actors donen molta força a la historia i eviten que aquesta es desmoroni, tot cargat amb un humor entre amable i negre, depèn de la situació en que es trobi la pel·lícula, ja que avarca des de la comèdia fins al terror, passant per suspens o drama.

Potser per posar-li alguna pega dir que la pel·lícula no pot agradar a tota mena de públic (estém parlant d' un director que sap capatar els moments crus que pateix la gent de Corea del Sud) i poster per alguns altres (com a mi) la pel·lícula se'ls fa una mica curta.

En fi, Barking Dogs Never Bite és un film que, si més no, entreté una bona estona, i si ets aman del cinema asiàtic segur que t' entusiasmarà.

El millor: la força dels personatges, l' humor de la cinta.

El pitjor: pot no agradar a gent sensible.

Critica de "Phoenix Wright Ace Attorney"

El món de les adaptacions a imatge real d' obres d' entreteniment japoneses sembla estar en la seva època daurada, ja ho hem vist en obres com 20th Century Boys, Gantz, Mushishi (dirigida pel mestre Katsuhiro Otomo) o la més desafortunada (però no per aixó dolenta) trilogia de Death Note. Totes elles han estat aclamades per la critica i estimada pels fans (i no fans) de tota la terra (i segurament de tota la galàxia).

PROTESTO !

És extrany veure a un director tan personal com Takashi Miike (el sempre apodat el Tarantino Japonés) fent cinema tan comercial com és l' adaptació del videojoc de Capcom (encara que ja el vam veure dirigint la Gran Guerra de los Yokai). Ja va pasar amb la fatal adaptació de Shyamalan amb Airbender (un desastre!). Sincerament no soc un gran fan d' una de les sagues més prolifiques del món (més aviat perque no disposo d' una Nintendo DS ni cap altre consola de la companyia, amb excepció d' una Game Boy Color groga, bastant tocada), així que no puc opinar massa de la relació del film amb el videojoc. Ho criticaré com una pel·licula independent.

En un futur no molt llunyà, la delinquencia ha pujat considerablement i en comptes de cridar a Kira el govern ha creat un nou tribunal, en el que advocats i fiscals s' enfrenten per demostrar la inocencia o culpabilitat dels seus clients en un plaç de 3 dies. Phoenix Wright, un novell, s' esforça per defensar el seu client de acusacions d' assassinat i trobar els autentics culpables. Mia Fey, la seva mentora assassinada l' ajuda a través de la seva germana mèdium Maya Fei. Però la seva carrera arribarà al seu punt culminant quan hagi de defensar el seu amic/màxim rival, Miles Edgeworth, contra un fiscal que porta 40 anys sense perdre un cas.

Attorney s' haurà d' enfrontar a
un fiscal que no ha perdut en 40 anys

La cinta és excel·lent, els actors molt bons, plens de carisma, estan igualets que en el videojoc. La pel·licula ens transporta desde moments de tensió fins a emocionants enfrontaments per part dels contrincants. Els efectes especials estan a l' altura de qualsevol superproducció de Hollywood (no us estranyeu que pròximament els "Ueseans" (jo els hi dic així) vulguin fer la seva singular versió del videojoc), com ja vam poder veure a Gantz, entre altres.

Aixó si, potser alguns moments la cinta fa una mica de carrincló (que no s' aguanta bé, vaja) i potser alguns dels judicis estan agafats una mica com es poden.

En resum, Ace Attorney (presentada al l' últim festival de Sitges) és una gran pel·lícula, que enganxa. I que l' hagi dirigit un tità com Takashi Miike fa que la cinta guanyi en qualitat.Un film que t' enganxarà fins l' últim moment, tan si ets un fan de la saga de Capcom com si no).

El millor: el repartiment d' actors, els efectes especials, el japonès negre (lo millor de la peli).

El pitjor: alguns moments lents, no s' aguanta gaire bé.

Pero que ya casi lo tengo. No, en serio, lo entregaré ese dia sin falta...

Pos ná, como algunos recordarán hace nada que subí una entrada anunciando que, si el tiempo me dejaba y/o estava aborrit, faria un comic (o manga, depén de com estigui d' humor aquell dia) sobre l' obra Fausto. Donç bé, avui he acabat la primera pàgina! Si bé, encara no està passada a net, li falta la tinta i el diàleg (de trames, de moment, no en faré servir, ja que no m' entero de com es fan servir (tenin en compte de que no n' he fet servir mai).

La historia serà una especie de barreja entre Gintama i Nura, Señor de los Yokai. Una cosa bastante pasada de rosca, vaya. La historia vendría a tratar de Mephistopheles, el encargado de la Oficina de Immigración del Submundo (un lugar entre la Tierra y el Infierno, donde viven multitud de demonios y espiritus) que hace una apuesta con el jefazo de sección (que sería Dios, o algo) de que puede enviar de vuelta al Submundo a 100 "Sin Papeles" (demonios que no tienen trabajo y no pueden estarse en la tierra, con lo que tienen que volver a la oficina del paro (en el cielo y en infierno, todo dios las està pasando canutas, ya que no hay dinero y los impuestos están carísimos, por lo que la gente se va al mundo terrenal a intentar buscar trabajo)) en un mes.

Junto a su sufrido ayudante Fausto y con metodos a la par mas absurdos, como participar en un concurso de beber o montar una feria ambulante (ya se me ocurrirán cosas sobre la marcha), Mephistopheles deberá, en un plazo de un mes, enviar de vuelta al Submundo a 100 demonios o sino perderá su empleo.

Pos ná, que aquí està l' argument. A veure si un dia m' hi poso i acabo la pagina. Cada cert temps la penjaré al blog. Així que estigueu atents.