¡Cabreo Total! ¿Puedo matar a alguien? ¡Porfa!

Pues resulta que demà marxem a París, com a viatge de final de curs (anem principalment al Saló del Llibre que se celebra aquest any a la capital francesa). Tots estem molt entusiasmats. Donç bé: avui ens ha citat la profe per acabar de parlar de com quedem demà a l' aeroport i tal i hectopascal... i ens ha dit que hi ha hagut un problema en la reserva de l' alberg i que ara no tenim on dormir (hem perdut els 47€ que vam pagar per la reserva (coses que té el comprar per internet)). Resulta també que ara han trobat un nou alberg que ens deixen dormir PERÒ... no ens volen cobrar fins que arribém allà. És a dir, dormirém pagant en negre, en un alberg que no sabem si dormirém junts o separats, si dormirém amb rates o amb alguna altre especie d' esser viu... un caos total, vaya. Al final haurém de pagar 27€ més, cosa que m' ha baixat la moral a un nivell inimaginable.

En resum, que si el dilluns no dono senyals de vida és que, segurament, estic a la presó, si és així envieu-me una serra i provisons. HALA! Hasta que nos veamos... o no...

Cuando intentas hacer Omuraisu

¿Que es l' Omuraisu? En terminos normales se define como tortilla rellena de arroz, un plato muy típico y "sabrsóng" de Japon. A mi me gusta definirlo como invento del demonio que cuesta un riñon, dos orejas y un nabo (la verdura, no pensem malament) prepararlo.

La cosa és que avui m ha agafat la deria de que tenia que fer-lo si o si (bé, en realitat ho tenia planejat desde feia temps), així que avui m he posat mans a l' obra... y me ha salido bastante pachucho.

La primera ha sigut una especie d' escultura abstracte on tota la meva rabia ha estat projectada cap al projecte de pollet (l' ou, vaja...) i l arros (al posar-hi massa) ha reventat la fina capa que era la truita. Per acabar-ho d adobar a l' hora de donar-li la volta tot l' interior ha sortit disparat cual obús infernal.

Mi primer intento (fallido) de Omuraisu

La segona ja ha anat més bé, principalment per que mon pare m ha ajudat. És el més aprop que he estat de fer-ne una com cal. Suposo que amb el temps i amb pràctica milloraré... (seguramente).

Esto es el resultadillo final. Como se puede apreciar el ketchup
està puesto con una delicadeza digna de un rei

Pos nada, otro dia en la genial (e interessante) vida de vuestro blogger favorito (seguríssimo) Marc.

Japan Weekend, ceguera y estar quietecito

Ahir tocava anar al Japan Weekend, una de les meves tres il·lusions freaks de l' any, i la veritat és que m' ha decepcionat moltíssim. A part de que el nivell ha baixat moltíssim (si ho comparém amb altres anys) he tingut un altre "pgoblemón": anava cosplayat de Tomodachi, l' antagonista de 20th Century Boys, i clar, amb la mascara posada no és que veiés... diguém... fenomenal (sobretot quan el sol em venia de cara)... però anava amb la secta, que en alguns moments em van ajudar a mourém (se suposa que son els meus subdits i m' han de fer la pilota, sinó els faig desapareixer (encara que desapareixeràn igualment)), excepte en un moment que em van deixar sol a la cua de comprar les entrades mentres jo mirava al sol (como un iaio cualquiera) mentres la cua anava avançant... muy divertido todo... I a part dels cosplayers de sempre no hi havia gaire varietat...

Com que el Japan no ens va acabar de convençer (no tornaré mai més) vam marxar a fer unes fotos que s' havien de fer per no se quin treball (ja que anava amb el cosplay pos es va aprofitar, oye), el problema és que hi havia un moment en el que hem vaig haver de posar en una posició incomidíssima perquè sinó no es veia una pisarra que s' havia de veure. Entre aixó i que se' ns escapava la risa als models ja us podeu imaginar quin quadre...

Al final vam acabar dibuixant (que final mas poco creativo...)