Tot s' ha de dir: el cinema músical no m' entusiasma massa, sobretot després de veure Moulin Rouge. Però si que he disfrutat amb clàssics com el Mago de Oz, Oliver (la versió de 1968, amb un més que genial Ron Moody en el paper de Fagin) o un Mundo de Fantasía. També soc molt donat als musicals de Broadway (recentment vaig tornar a veure los Productores), m' encanten. Així que no em podia perdre per cap de les maneres un dels millors músicals de tota la historia del cinema: los Miserables.
Los Miserables està ambientada a la França del segle XIX i és principalment una historia d' amor no correspós i de traició. Jean Valjean (interpretat per Hugh Jackman i les seves patilles) és un exconvicte que està perseguit per la llei, o més ben dit pel policía Javert (Russell Crowe y su vozarraca). Un dia promet a Fantine (Anne Hathaway) que cuidarà de la seva filla Cossette (Amanda Seyfried). A partir d' aleshores les seves vides canviaràn per sempre.
 |
Russell Crowe interpreta a un malo
malíssimo |
Actors excel·lents, escenografia impactant (amb una estética més que notable) i, com no podia ser menys, unes cançons que no s' obliden facilment, les autentíques protagonistes de l' obra, que eclipsen als artistes (en versió original, clar està. N' hi han cinc d' elles que, literalment, m' han tret l' alé (no us enganyo, son una autèntica passada) i dues d' elles que se' t salten les llàgrimes (els dos minuts del primer pla de la cara de Hathaway li han permés, amb molta justicia, la segona nominació a l' Oscar). Però les autentiques estrelles de la funció, qui m' han atret especialment l' atenció han sigut, ni més ni menys, que la parella Sacha Baron Cohen - Helena Bonham Carter, potser la nova parella d' or del cinema (ja es pot anar preparant en Deep).
 |
Moment que dona pas a l' escena més
genial que ha donat el cinema en els
ultims anys. |
En resum, los Miserables és una pel·lícula fantàstica, encara que per alguns se' ls hi pot fer bastant llarga i pesada (has d' anar MOLT conscient de que vas a veure un auténtic músical, on els dialegs sense cançó es poden contar, literalment amb les mans (crec que en son uns 9 o 10), i si a més son 2 hores i 30 minuts pots, inclús, acabar marxant de la sala). Però si has disfrutat amb algun que altre musical (o com a mínim amb Disney) és una opció més que recomanable en les grans superproduccións.
El millor: Anne Hathaway, les cançons, el duo Cohen-Carter, les patilles de Hugh Jackman.
El pitjor: potser un pél llarga (encara que no per mi), per les poques linies de dialeg que hi ha es podríen haver estalviat el el doblatge en castellà.