Del 20/04/12
Com que aquestes
vacances estic súper avorrit i no tinc res a fer he estat fent un ranking amb
els millors jocs que tinc sota el meu poder. Son jocs molt recomanables.
Number 10: Mana Khemia, Alchemist of Al-Revis (Ps2):
Aquest titol, creat
per Gust, responsables de la saga Atelier Iris, tracta principalment de l’
ús de l’ alquímia i la transformació d’ objectes.
El protagonista,
Vayne Aurelius, arriba a una escola d’ alquímia, on se l’ hi uneixen
personatges tant estranys com un presumpte superheroi, una noia gat amb les
hormones revolucionades o un alienígena amb un pompó al cap (la cosa més
normal del món).
El joc,
com tot bon RPG, té molts combats (potser la part més fluixa del videojoc) que,
depèn de l’ hora del dia, seran de diferent nivell. Al derrotar-los tiraran
ingredients amb els que podràs fer nous objectes. Com bon joc de rol
clàssic,
Mana Khemia exigeix
paciència i ganes, però en poques hores estaràs sumit en el seu argument.
Part negativa? El
nivell gràfic no és per tirar cohets (sempre pensant en un joc de Ps2), les
animacions estan poc elaborades i els protagonistes i escenaris tenen molt poca
resolució. Però els enemics són molt originals i els combats estan plens de
sorpreses visuals.
Es pot dir que Mana Khemia es terreny conegut pels fans
de la saga Atelier y el rol
estratègic de Gust o Nippon Ichi, per tant és un títol pels
que vulguin iniciar-se, ja que és divertit, accessible i que al cap del temps
resulta molt adictiu.
Number 9: El Shaddai, Ascencion of the Metatron (Ps3,
Xbox 360):
Un bon dia un
japonés va obrir la biblia i va inventar un dels jocs més xalats de tots els
temps. Un heroi ai omà (perdò, m’ ha
sortit la part gayer) celestial que vesteix amb texans, un Lucifel que parla
amb Deu a través d’ un movil, els quatre arcangels convertits en cignes, un
angel caigut –Sariel- que sembla el Bowie dels 70 o un altre -Ezekiel- que cria
una parella de porcs gegants com si fossin els seus fills sòn només algunes de
les coses més extranyanyes que trovaràs en el joc.
De l’ estetica de el Shaddai s’ en parlarà durant molts
anys. La barreja de cel shading amb
l’ estilisme digne dels Locomia, i els seus escenaris sempre en total moviment
(sembla un oli vivent) converteixen el joc de Sawaki Takeyasu en un espectacle
tant desconcertant com genial.
En general és un
joc genial: una bona historia, narrada des de diferents punts de vista, uns
gràfics fantàstics, els credits inicials, la veu de Lucifel (Jason Isaacs) o la
seva peculiar acció.
Number 8: Final Fantasy IV Complete Collection (Psp):
Fer un remake d’ un
Final Fantasy sempre és arriesgat però ja que el quart capitol de la saga va
cumplir 20 anys aquest 2011 Square Enix
es va posar les botes i ens ofereix un de les millors entreges de la saga en HD
i amb nous elements, com jugabilitat millorada o un nou capitol, anomenat After Years, protagonitzada per Ceodore,
el fill de Cecil i Rosa, i que passa una decada més tard dels aconteixements
del Final Fantasy IV original, i que té molta duració, cosa que fa perfecte un
titol que per si ja ho era.
Ens
tornarém a trobar amb tots aquells personatges que ens van fer somiar: Cecil,
Rosa, Kain, Rydia o Edward a les poques hores de comensar el joc ja ens arriben
al fons del cor. Han pasat deu anys des de que vaig jugar al capitol per PsOne
(tenia 8 anys) i encara s’ em posa la pell de gallina en escoltar el Theme Of Love de Nobuo Uematsu (ara
remasteritzat). Ademés se li ha afegit un altre capitol, Interlude, que dura 5 hores i enllaça amb els dos capitols
primcipals. Si no teniu el record clar de FFIV és més recomanable jugar els
capitols en ordre.
Final Fantasy IV: the Complete Collection és un dels legats més purs de la companyia nipona gracies al seu
respecte amb el que ha mimat el seu sempre meravellós mon, ens fascina amb
màgies sempre veteranes, la seva espectacular banda sonora i el seu guió solid,
perfecte i multiplicat per tres en aquesta ocasió, que perdurarà per sempre als
nostres cors gracies a aquella composició infinitament evocadora anomenada Theme Of Love.
Number 7: Bioshock (Ps3, Xbox 360):
Va sortir en un
principi com un joc per Xbox 360, on als usuaris de la plataforma de Sony s’
ens va posar els dents llargs. Però va arribar el moment en que 2K Games va descobrir que el potencial
gràfic de la consola de Sony donava molt per si. Take 2 y Digital Extremes
van fer possible aquest somni i els usuaris de la Play 3 vam aconseguir
adentrar-nos a la claustrofòbica Rapture.
Tots els elements
de l’ entrega original estan presents. Aquesta aventura d’ acció en primera
persona ets posa a la pell d’ un “heroi per accident”. Una persona de la que
sabràs ben poc però que per casualitat, descobreix enmig de l’ oceà la ciutat
de Rapture, autentica protagonista
del joc. Construïda com una oda a la llibertat, on els homes podien treballar, expressar-se
i investigar sense l’ autoritat de la política o la religió (vaja, el món
perfecte), però alguna cosa va sortir malament i la ciutat es converteix en un
autentic malson plena de criatures d’ alló mes perilloses...
La
iconografia clau del joc resideix en els Big
Daddys, engendres embotits en escafandres, acompanyats sempre per unes
nenes petites que d’ innocents en tenen ben poc. Al llarg de l’ aventura
coneixeràs el que li va passar a Rapture
i, alhora, trobar una manera de sortir-ne viu.
L’ Art Decó que acompanya
la ciutat, l’ arquitectura, la banda sonora (una de les meves preferides
(sapigueu que a mi m’ agrada el jazz)), els gràfics (l’ aigua que envolta la
ciutat està super ben aconseguida), l’ ambientació fosca on només alguns dels
elements que fan de Bioshock un joc
per disfrutar a les fosques i amb els altaveus al màxim.
Number 6: Shadows of the Damned (Ps3):
Quan tres
grans bojos genis del videojoc com Suda51
(No More Heroes), Shinji Mikami (Resident Evil/God Hand) i
Akira Yamaoka (Silent Hill) es reuneixen i planegen un projecte junts només en pot
sortir una parrafada genial obra mestre. La premissa de Shadows of the Damned és tant vella com la pròpia historia de la
humanitat. És el mite d’ Orfeu, la Divina Comedia de Dante, Ghost N’ Goblins. Tot aixó en clau Punk
! Junts van perpetrar aquella obra sense sentit anomenada Killer7, i ara signen aquest psycho-punk
action thriller atestat de referències al cine de terror, un humor negre i
cafre, i una banda sonora de Yamaoka fan d’ aquest joc una obra inquietant, on
l’ element principal és un shooter.
L’ argument tracta
de Paula, la novia d’ un motorista anomenat Garcia, és segrestada pel senyor
dels dimonis, cosa que el “macho” Garcia
ha de rescatar-la, sempre amb l’ ajuda de Johnson, una delirant calavera
parlant que serà el teu company i arma, ja que es pot transformar en el que
Garcia vulgui.
A molts usuaris Shadows of the Damned els semblarà curt
(els 5 capítols duren al voltant de 10 hores), altres una xorrada com una casa.
A mi em sembla una xifladura que em fa disfrutar a cada moment.
Number 5: Mortal Kombat (Ps3, Xbox 360):
Senyores i senyors,
nens i nenes, simis i amfibis. El rei indiscutible de la lluita ha tornat!
Després de la estranya i no molt fantàstica Mortal
Kombat vs DC Universe NetherRealm
Studios s’ ha posat les piles i va canviar la mecànica d’ aquest per portar-nos
altre cop l’ esperit que caracteritza una de les series de videojocs més
besties, violentes i divertides de tota la historia dels videojocs d’ arcade
(si si, d’ aquells en el que et gastaves tota la paga en les recreatives del
poble a l’ estiu). Street Fighter és
el deu indiscutible d’ aquest honorable gènere que és la lluita, ja que es
caracteritza per la seva complexitat i profunditat en la seva mecànica, però
Mortal Kombat té un no-se-que que el fa preferible al un dels videojocs més
famosos de tota la historia. DC ja
va prohibir que se’ ls treiessin les visceres a Batman & Co., així que els Fatalities i la violencia van ser
edulcorats, cosa que va fer que la fama de la saga baixés.
En una
enquesta que es va fer de part de NetherRealm
Studios va fer que la companyia enfoqués el joc cap el que era més característic:
la sang. I així ho van fer, aquest nou Mortal
Kombat és l’ entrega més violenta i sagnant dels seus vint anys d’ historia
(és mooooooooooooooooooolt sagnant). Una altre petició que els fans van fer va
ser que tornés la mecànica 2D, ja que les tres primeres entregues de la saga (MK4 va ser desastrosa, ja que era únicament
en 3D) van ser de les millors que s’ ha vist mai. Però la companyia tenia una
suggerencia, que ha afegit a l’ entrega: ara podem disfrutar els combats en 3D
i 2D a la vegada, és a dir, cos a cos és en 2D, però pels atacs en projectils i
altres son en 3D, cosa que dona profunditat.
I com no, tornen
els amics de sempre: Scorpion, Johnny Cage, Sonya Blade, Sub-Zero, Baraka...
En resum, és un joc
que si no tens a la teva estanteria no et pots considerar un fan dels
videojocs. Aixó si, compte amb els sensibles de panxa.
Number 4: Classics HD. ICO & Shadow of the Colossus
(Ps3):
Sembla ser
que el sector del videojoc té un estrany símptoma que té com a efectes la
remasterització de clàssics del sector: Ubisoft
amb la trilogia Splinter Cell, Konami a les sagues Silent Hill i Metal Gear Solid, i Sony C.E.
amb totes les entreges de God of War
(les de Ps2 i les de Psp), i en especial amb les dues obres
de culte de Fumito Ueda: ICO i Shadow of the Colossus. Amb totes les
remasteritzacións realitzades aquesta és, sens dubte, la més justificada. Quan
van ser llençades al mercat les dues entregues no van gaudir de la fama que es
mereixien (ho van ensenyar les llistes de vendes), però amb el pas del temps i
el “boca a boca” van fer augmentar el seu prestigi i van disparar la seva
cotització entre els col·leccionistes.
Aquesta
col·lecció HD afegeix multitud d’ extres, com els de la edició PAL d’ ICO (el mode dos jugadors, els subtítols
en anglès per a Yorda...). La
pregunta és: si ja tens els jocs quant van sortir al seu moment cal gastar-se
40€ per quasi el mateix ? Depèn, si t’ es igual no cal, però si vols disfrutar
de una qualitat d’ imatge (1080p) i so (7.1) inigualables llavors aquesta és la
teva recopilació. Amb ICO la cosa
respecte els gràfics canvia moltíssim (Shadow
of the Colossus aguanta molt bé el tipus), el guió dels dos títols és
impecable i la visió dels colossos és increïble. Si no la tens no ho dubtis, t’
estàs perdent una joia.
Number 3: Kingdom Hearts Birth by Sleep (Psp):
Des del
minut 1, quant vaig introduir el UMD dintre la meva Psp i va sonar la cançó Simple and Clean d’ Utada Hikaru un cumul de records van tornar a la meva ment. Vaig
recordar com un noi anomenat Sora es
convertia en el portador de la
Clau-Espasa i viatjava a través de mons, on dues de les
mitologies més famoses: Disney i Final Fantasy es donaven la ma i
creaven un dels millors RPGs de tota la decada. Després de pasar-me la primera
entrega i de descobrir que segones parts sempre son millors (amb el fantàstic Kingdom Hearts 2) he tornat a somiar
despert. Kingdom Hearts Birth by Sleep
és la precuela de la segona saga més famosa de Square Enix, eprò no és una precuela per anar fent gana per l’
arribada de l’ esperat Kingdom Hearts
3, no no, el gran Tetsuya Nomura i
els seu equip de creadors fantàstics s’ ha passat 3 llargs anys per donar forma
i vida a un titol que té tota la màgia de les entregues enteriors. Aixó si, no
ens trobarém amb l’ estimat Sora i companya, sinó que trobem un nous catàleg de
personatges, tres protagonistes: Terra,
Ventus (clavat a Roxas de Kingdom Hearts 2
(el perquè surt en aquest titol i que no revelaré)), i Aqua. Tots tres son portadors de claus-espases. Per una serie de
aconteixements els tres amics es separen, cosa que hauràs de controlar cada un
per separat, aixó si, amb historia pròpia, i on viatgen per diferents mons,
vells i nous, de la mitologia disneyiana, per acabar una história que és, a la
vegada, màgic i meravellós, com tots els Kingdom
Hearts, i on es responen totes les preguntes que ens vam fer al seu dia amb
les anteriors entregues.
Number 2: Persona 3 FES (Ps2):
La sorpresa
em va envair el cos quant vaig saber la noticia. Feia només uns mesos enrere
que els europeus vam poguer disfrutar d’ un dels millors RPGs de la historia: Persona 3. I el novembre de 2008 ens va arribar
la versió millorada: Persona 3 FES,
la versió revisada i augmentada d’ aquesta joia, que tantes alegries ens va
transmetre.
En aquest
joc de rol dels programadors Atlus,
el seu jove protagonista és un recent vingut a l’ institut. Tot sembla normal,
però el nostre protagonista pot veure les “Sombres”,
dimonis que amenacen el planeta terra. Per sort per la humanitat, aquest
estudiant y un grup d’ aliats son capaços d’ invocar als Persona, esperits dotats de grans poders. Sota aquest plantejament,
el joc combina dos elements: l exploració del Tartarus (una titànica torre plagada de masmorres), on el jugador
lliura combats contra les Sombres,
mentre que descobreix el difícil argument. Però el que realment caracteritza la
saga està en el desenvolupament diürn, en el que assisteixes a diferents
classes, fas nous amics, organitzes excursions... Ademés d’ aquests elements,
originals de l’ entrega Persona 3, FES té 30 hores addicionals d’ aventura,
23 Personas noves, un inèdit sistema
de fusió d’ armes, més seqüències d’ anime... En resum,
Persona 3 FES és una completa renovació
d’ un gran joc de rol.
Number 1: Batman Arkham City (Ps3, Xbox 360, PC):
Com era d’
esperar en primer lloc a caigut el fantàstic Batman Arkham City. És com un somni fet realitat: veure a Batman en acció, volant pels aires i
repartint cops de puny a tort i a dret, és una de les coses que qualsevol fan
del detectiu emmascarat més famós de tots els temps sempre ha volgut.
El joc té una
ambientació insuperable, uns personatges que tenen un carisme increïble, acció
a caudals... Tots aquests elements han fet que el còmic de Bob Kane hagi sigut l’ objectiu de Rocksteady alhora de fabricar un dels millors jocs de l’ any.
La seqüela
del gloriós Arkham Asylum és 5
vegades més fantàstic: el mapa és 5 vegades més gran, els combats són 5 vegades
més grans (en Batman s’ enfrontarà
fins a 28 enemics en un combat), hi ha 5 vegades més villans en acció... I la
possibilitat de jugar amb Catwoman (personatge que té molt a veure amb l’ argument principal de joc) és una experiència
irrepetible. Paul Dini, guionista del
Batman animat dels 90, s’ ha
encarregat de donar forma a aquesta historia que no et deixarà indiferent. És
com un bon còmic en moviment.
